Les agressions a Catalunya, ja sigui en forma d’interlocutòria contra la llengua o d’anul·lació de les decisions del seu Parlament, no són, com algunes persones pensen, un fet merament circumstancial, són una tradició espanyola. Si en lloc de viure vuitanta o noranta anys en visquéssim quatre-cents o cinc-cents ho tindríem més clar. Però com que ens han amagat la història, no som gaire afeccionats a la lectura i vivim poc, tendim a pensar que allò que ens passa no havia passat mai i que tard o d’hora s’aturarà. I el mateix pensen els qui vénen darrere nostre, de manera que la història es repeteix dia rere dia i any rere any i la tradició espanyola va sumant aniversaris. Aniversaris que es compten per segles, ja que la voluntat de destrucció de la nació catalana forma part de l’ADN espanyol.
Ja al segle XV, en els temps de Torquemada, el confessor d’Isabel la Catòlica, la Inquisició espanyola a casa nostra era més un instrument per al traspàs de riquesa de Catalunya a Castella que no pas per a la persecució d’heretges. La qüestió religiosa, de fet, era el pretext per espoliar les famílies benestants de Barcelona. I una bona prova és que n’hi havia moltes de cristianes. Des d’aleshores, amb l’única excepció de Carles III, que tenia una altra cultura perquè s’havia format a Nàpols, Espanya no ha tingut cap més obsessió que la destrucció de la nació catalana i la seva assimilació a la mentalitat totalitària de Castella. Per això, la derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va ser tan terrible per a Catalunya. Perquè aquell dia no vam perdre tan sols una guerra. Encara bo, si només hagués estat això. Aquell dia, malauradament, va suposar per a nosaltres una involució de cinc segles! I és que amb la imposició de les lleis, de la justícia, de l’administració, de la mentalitat i de la praxi governamental espanyoles –a més de la llengua, naturalment–, Catalunya, al segle XVIII, es va veure obligada a retornar a una manera de fer que havia abandonat al segle XIII. Va ser així com el sentit democràtic i dialogant dels catalans es va veure sotmès a la mentalitat absolutista dels espanyols.
Cal dir, en honor a la veritat, que al segle XIX, quan el gros de les colònies espanyoles d’ultramar es va començar a independitzar –gràcies, en part, a l’impuls de molts catalans–, a Espanya hi va haver un gran ball de bastons entre els qui volien la continuïtat de l’absolutisme i els qui volien un Estat a imatge i semblança de França. Una cosa, aquesta, que per a nosaltres significava passar del foc a les brases, ja que el model francès era el del jacobinisme i el de la uniformitat més absoluta. És a dir que, ja llavors, amb les formes de l’època, hi havia una versió ben definida del que són avui el Partit Popular i el Partit Socialista. El primer, de sang calenta, encarna l’absolutisme més ferotge i agressiu; el segon, jacobí fins al moll de l’os i més sibil·lí i perniciós, es proclama progressista i dissenya una Espanya radial en ple segle XXI dins la qual Catalunya queda reduïda a quatre províncies espanyoles amb capital a Madrid. La capital de l’espoliació.
Així és Espanya. Aquesta és la seva naturalesa i no canviarà mai. Mai a la vida, perquè, per fer-ho, hauria de deixar de ser qui és i no en té ganes. I és molt comprensible que no en tingui, perquè tampoc nosaltres no volem deixar de ser qui som. Ningú, en definitiva, no vol deixar de ser qui és, la qual cosa ens diu que és absurd que gastem un sol bri d’energia intentant un canvi d’actitud d’Espanya vers Catalunya, perquè és impossible. Impossible. L’actitud d’Espanya vers Catalunya al segle XXI continua essent la mateixa que la dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX i XX. Exactament la mateixa. I més enllà de la contemporització de les formes, no s’ha mogut ni un mil•límetre. I així serà sempre, tant si mana el PP com si ho fan el PSOE o IU. Porten l’absolutisme a la sang, com l’aigua porta hidrogen i oxigen, i tot intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla. El verb enraonar no existeix en la llengua espanyola. El verb parlar sí, però el verb enraonar no. I qui parla, però no enraona, no escolta, i qui no escolta és un prepotent que només vol imposar la seva voluntat. És un sodomitzador vocacional que ha decidit que els altres han vingut a aquest món a ajupir-se davant d’ell. Només hi ha una cosa que el neutralitza, i és l’autoestima de la víctima. Està tan acostumat a imposar la seva voluntat, que quan algú li diu “demà m’afaitaràs” es desconcerta, s’embarbussa i no s’ho creu. Abandonar-lo, per tant, no és només una qüestió de supervivència, també és una qüestió de principis, de dignitat i d’higiene mental.
