El gran debat –més aviat, la gran brega– que ens somou i ens remou en aquesta crisis nostra de cada dia es planteja sobre un gran equívoc. Una part de la nostra societat –sovint la que exigeix mantenir o recuperar la memòria històrica– ha perdut de vista el passat immediat. Un passat de misèria de les majories. Fa molt poques generacions de la postguerra tan bèstia que va patir Catalunya després de la derrota del 39, i les duríssimes condicions que la van definir semblen un d’una altra era i un altre país. La societat de l’opulència que ens ha acompanyat en aquestes darreres tres dècades –sí, de l’opulència, encara que no sigui la de tothom– ni és una concessió divina ni té per què ser eterna. Aquests sistema de vida –amb unes prestacions socials que molts dels que ara es proclamen iaioflautes ni podien somiar en la seva infantesa– és la conseqüència d’un model de producció solvent i dels avantatges que se’n deriven. Més o menys solvent, perquè a la primera gran sotragada ha mostrat unes costures excessivament fràgils. Totes les prestacions socials de què gaudeixen els catalans són exactament el producte del seu treball. Tant ingressen, tant poden gastar. Amb el permís de l’Estat espoliador, no cal dir-ho. Al marge de les consideracions que tingui qui vulgui sobre les tares i les injustícies del sistema. En té, tantes com diguin, però és el mateix sistema, malgrat els seus defectes, el que permet també els seus avantatges.
La sanitat, l’ensenyament, la seguretat i la justícia públics, fins i tot l’habitatge o la felicitat, no són “drets”, per molt que així ho proclamen genèricament lleis fetes amb les millors intencions. Són prestacions socials que comporten una despesa pública. Com més ingressos hi hagi, més despesa es podrà carregar sobre les seves espatlles. El sistema podrà ser més “just”, més igualatori, més compensatori, com més capaç sigui de produir riquesa. I si no ho fa amb solvència, les desigualtats i les compensacions aniran diluint-se, diguin el que diguin les lleis i els que protesten. Aquestes lleis, doncs, no garanteixen drets. Ni la lluita ni els sacrificis esmerçats per aconseguir-les. Més aviat els defineixen. Són els ingressos públics els que garanteixen les prestacions socials.
A aquestes alçades de l’article n’hi ha que diran que tot això és una obvietat. Exactament. El problema, però, és que també a aquestes alçades de l’article n’hi haurà que s’hauran indignat contra “el neoliberalisme” que “amaga”. En aquest país hi ha gent –moltíssima gent– que no vol saber qui són els reis mags. Que voldrien allargar fins al funeral la innocència o la pròpia malcriança. Enhorabona i que bon profit els faci. No guanyaran per a disgustos i ens en donaran molts als altres. Perquè, a més de patir les conseqüències de la crisi, remouran el carrer fins al deliri. Tot, menys fer front a l’examen de consciència necessari per millorar tot allò que no s’ha fet bé. El que no han fet bé els polítics, els rics, els especuladors o els banquers. El “sistema”. Però també el que no han fet bé ells. La primera part els escalda i els excita, lícitament, però la segona no els interessa gens. I sense revisar-la només hi haurà més pobresa i més tensió social. Molt de dret proclamat i poca prestació rebuda.
