Des de fa uns quants anys, el debat independentista a Catalunya està dominat per l’economia i la fiscalitat. Qualsevol debat o discussió entre un independentista i un unionista es converteix ràpidament en una tertúlia financera i estadística. Quin seria el PIB d’un Estat català? Quin és el dèficit fiscal real de Catalunya? Quin és l’impacte fiscal de l’anomenat “efecte seu” del qual gaudeix Madrid en perjudici de Barcelona? Quin tant per cent de les inversions en infraestructures a Catalunya no s’executa mai? Quin percentatge d’atur tindria una Catalunya lliure?
Tot això està molt bé i serveix, sobretot, per convèncer més ciutadans dels avantatges de tenir un país propi. Hores d’ara és innegable que Catalunya tindria més recursos econòmics disponibles i un nivell de benestar superior si fos independent que no pas si roman dins l’Estat espanyol. Ara bé: recloure el debat sobiranista únicament dins l’esfera econòmica té un risc evident i és un arma de doble tall, perquè condiciona la independència a la comparació i el greuge econòmic amb l’Estat. És a dir: si Espanya atorga el concert econòmic a Catalunya s’acabarà la febrada secessionista? O, si mai tenim un Estat català i resulta que ens empobrim, demanarem el reingrés a Espanya?
L’origen del catalanisme i la força motora del sobiranisme des de fa un segle és la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Només un Estat català garanteix la pervivència de la nostra identitat nacional. Algú creu, realment, que la llengua catalana té més garanties de futur dins d’Espanya o dins de França que no pas com a llengua oficial d’una República Catalana? Les llengües que tenen un Estat protector tenen el futur assegurat: penso en el finès, el croat, el letó o el danès. Les llengües que no tenen un Estat protector estan sotmeses a unes pressions terribles i no tenen el futur assegurat: penso en el friülà, el basc, el bretó o el català. Algú pot discutir aquesta realitat científica?
És per això que, bo i mantenint el pols del debat econòmic, el sobiranisme ha de recuperar una mica l’argumentari identitari relacionat amb la cultura, la llengua i amb el propi sentiment de pertinença a una realitat nacional diferenciada. Ni millor ni pitjor que les altres: senzillament diferenciada. Aquest argument té l’avantatge que no admet discussió ni debat amb ningú, perquè és una qüestió sentimental i prèvia a la política. I és, en realitat, el nucli central del catalanisme.
