L’altre dia Javier Cercas ens va comparar amb un semàfor. Com que el seu article semblava una crida, a demanar idees, perquè no se li encenia la bombeta per a una propera novel·la, li’n dono alguna. Ep, i gratis.
El 1903 14 dependents de comerç funden el CADCI (Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Indústria). És la revolució dels “saltataulells”: la central nuclear dels professionals del comerç i la indústria per un nou món. Laboratori d’emprenedoria, formació, cultura i xalet gran del catalanisme d’avantguarda. Com va escriure Alexandre Galí, pedagog, i un dels homes de la Mancomunitat, “Un dels factors decisius que fan néixer el Centre era el radicalisme lerrouxista d’origen i tendències netament anticatalanes perquè aglutinava tot el murcianisme de Catalunya i totes les supervivències d’esquerranisme amorf, contribuïa a obligar als catalans a declarar-se i estrènyer els seus rengles contra l’enèmic”. La dada és important perquè la resposta del CADCI és lluitar contra aquesta ignorància i és la primera entitat que integra als vinguts de fora amb classes de català. Èxit total. El CADCI fa de tot: campanya per demanar el tancament de les botigues a les vuit del vespre i evitar les jornades de més de dotze hores; millora de sous, jubilació, vacances…; consultori jurídic; crea les Escoles Mercantils Catalanes; la Secció Permanent de Socors Mutus, per socórrer als associats –i la seva família- en casos de malaltia, atur, invalidesa; té seccions de propaganda; mutualisme; esports; organització i treball; la cooperativa del consum; esports (des de l’excursionisme, a l’esquí, passant pel futbol, la vela, boxa, esgrima, patinatge, gimnàstica..); ensenyament (idiomes: anglès, alemany, francès, italià, esperanto; fotografia, taquigrafia…); la primera xarxa de networking català amb delegacions als cinc continents (Manila, Hamburg, Buenos Aires, Ginebra, Zuric, Colònia, Paraguai, Lima, Alger, Rio de Janeiro…. i té una comissió només per fomentar el comerç entre Catalunya i Àsia i Àfrica); una biblioteca i hemeroteca amb diaris de tot el món….
Arriba a tenir més del vint mil socis: El CADCI aplega el catalanisme de tots els partits (d’esquerra a dreta, passant per baix i continuant per dalt): Francesc Cambó dóna classes de màrqueting i quan surt entre un altre professor a les antípodes ideològiques: Andreu Nin per donar classes de comerç. El CADCI crea el Comitè d’ajuda als Voluntaris Catalans que lluiten a la Primera guerra Mundial; és la primera entitat que comença a commemorar l’11 de setembre; la seva seu veurà signar el primer pacte GALEUSCA…. I la Dictadura de Primo de Rivera empresona la direcció, persegueix els socis, i posa una nova junta de sicaris del Sindicato Libre; el 1932 organitza una manifestació a favor de l’Estatut amb més de dues-centes mil persones; el 6 d’octubre l’exèrcit espanyol bombardejarà la seu del CADCI i moriran Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, els soldats saquegen les dependències, el centre es clausura i els seus dirigents els empresonen.
El 26 de gener de 1939 l’exèrcit feixista s’apropia de l’edifici del CADCI i tots els seus béns. Tot l’arxiu (el més nombrós d’una entitat catalana) va a Salamanca. El 2013 el CADCI fa 110 anys. Avui, més de setanta anys després el seu històric edifici de la Rambla de Santa Mònica, 10 (primer en mans de la Falange, després passa al Ministeri de l’exèrcit i, en democràcia al Ministeri de Treball, i avui és la seu actual del sindicat UGT, usufructuària de l’edifici) encara no s’ha retornat als socis que el reclamen legalment des de fa més de trenta anys.
Aquesta és la llavor plantada a Catalunya fa més de cent anys i que continua germinant avui: ho vam fer tot i ens ho van fotre tot. L’esperit del CADCI, és l’esperit d’aquest país, aquest és el “totalitarismo soft” que denuncia Cercas; aquest és el poble que no té dret a decidir perquè és “un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría“. Com veiem Cercas està en contra de tot això (com que el vull imitar com a articulista uso la seva mateixa demagògia): de la integració dels immigrants amb el català; de les millores socials i la formació dels treballadors; del país al món; de l’expansió comercial; de l’heteregoneïtat política; de retornar una propietat legal robada per les armes…. Vaja, el que volen la majoria de catalans que volen poder decidir. Com defensa en el seu article ell no es creu tot això perquè som una de les seves criatures de ficció. Per això ell i la seva família van venir d’Extremadura a Girona, el país del totalitarisme soft, i per això s’ha convertit en un escriptor d’èxit.
Evidentment Cercas no escriurà sobre el CADCI. Només faltaria: ha d’escriure el que vulgui. Però el que té nassos a mode metàforic (i ara obviant la vàlua de la novel·la i de l’escriptor) és que el seu Soldados de Salamina, una ficció amb sal de realitat, sobre com li perdona la vida un soldat republicà a Rafael Sánchez Mazas, l’ideòleg de la Falange, acabi sent una ficció que domina la ideologia espanyola del buenrollismo-entre-hermanos-federalizados-narcotizados i que, en canvi, la realitat, el CADCI, l’esperit català, acabi ofegat, condemnat, arraconat, insultat, apallissat, i ignorat pels que ens diuen que som una ficció. És així: l’article de Cercas és més ficció que realitat i ens vol fer passar a nosaltres per ficció i a ell per realitat. Coneguda la història que he explicat, Cercas, no és que tinguem dret a decidir, és que el que tenim dret és a existir: perquè morir a la ficció és una cosa i a la realitat una de ben diferent.
