Antoni Castells va deixar fa més de tres anys d’estar al capdavant del departament d’Economia de la Generalitat. En una entrevista amb VIAempresa, el catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona assenyala que “Espanya té una dificultat intrínseca pel pacte”. Creu també que ja no n’hi ha prou amb un pacte fiscal per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya.
Vostè que s’hi ha hagut d’enfrontar… Què és el més difícil quan es negocia amb el govern espanyol?
Hi ha moltes dificultats. Però el problema de les negociacions no són les dificultats. Tu vols cent i ells et volen donar zero… La clau està en quins objectius et marques. Tu saps que per sota de 45 no pactaràs però ells no ho saben sinó t’oferirien 45. El més difícil és mantenir la fermesa i saber que en bona part el resultat depèn de fins quin punt l’altra part es pot permetre que no hi hagi acord. Quan negocies has de partir de la idea que l’acord només seria possible si el cost polític de que no hi hagi entesa se li fa insuportable a l’altra part. Però un cop assolit l’acord hi ha una altra dificultat molt gran.
Quina?
La dificultat intrínseca de l’estat espanyol per respectar el que s’ha pactat. Els pactes tenen la força que es te per fer-los complir. I l’estat espanyol setà acostumat a imposar-se, no a pactar. En l’ADN de l’estat espanyol no hi ha inscrit el pacte. Es concep com un deshonor. Això és molt castellà i Castella ha fet Espanya. Els pactes s’han de complir i si no tens la garantia del seu compliment no tenen cap valor. I per l’estat espanyol els pactes són més aviat treves. Pel català si s’ha arribat a l’acord de 40 això és sagrat perquè som pactistes. Ells vindran després i et diran: “ep, que ho he mirat bé i aquells 40 no poden ser 40. Han de ser 30”. I els catalans negociem llavors entre 40 i 30. Gravíssim error.
Però quin poder té Catalunya?
No tenim força per imposar els 40 i garantir el compliment. Per això el més important quan es negocia amb Espanya és tenir garanties que si s’arriba a un acord aquest es complirà.
El pacte fiscal seria una bona solució al seu entendre?
En aquell moment (i parlem d’abans de la manifestació del 2012) hagués pogut ser una fórmula viable. Tal com es plantejava (imitant el concert basc) a mi no em semblava la manera més sensata d’abordar-ho però sí que era raonable. Això incloïa una Agència tributària pròpia amb competències compartides amb l’estat espanyol i amb una quota de solidaritat amb la resta d’Espanya.
Això és vàlid dos anys més tard?
Aquest plantejament ara queda curt clarament. No n’hi ha prou amb una solució econòmico-fiscal. El que està sobre la taula és posar sobre la taula quina relació volem tenir amb Espanya. L’objectiu és el referèndum. I no es tracta que ens donin el pacte fiscal a canvi de no votar. Perquè el problema de fons és que el pacte constitucional es va trencar amb el procés estatutari. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional n’és el certificat de defunció.
Clica aquí per llegir l’entrevista completa
