En el nostre projecte lingüístic en una hipotètica Catalunya independent no se’ns pot escapar cap detall. Ni un! I això serà difícil, ho reconec. Però també tenim un munt de gent als barris, a les associacions, a les entitats, fins i tot a organismes administratius que estan disposats a arremangar-se i posar-hi els cinc sentits per tal de bastir un document que estableixi l’estatus de la nostra llengua, la llengua catalana. S’ha parlat molt i han sorgit moltes preguntes que augmenten el debat i això és del tot positiu però no ho he vist traslladat a aquells que ens governen. Què en farem del català? I del castellà? I de les més de 300 llengües diferents que es parlen a Catalunya? El castellà serà oficial? N’hi ha que estem preocupats per la nostra llengua. Ja ho estem ara que som administrativament espanyols i ho estarem en una Catalunya independent. No em mal interpreteu. Estic totalment d’acord amb la independència del meu país però veig que cal concentrar esforços perquè no se’ns escapi cap serrell perquè, malauradament, hi ha gent que ens vol mal. I que consti, que no tots són de fora! Que l’autoodi genera escenes esperpèntiques, veritat senyor Boadella?
Ens caldrà, doncs, instruir-nos, organitzar-nos i mobilitzar-nos —que diria Gramsci— perquè els nostres representants no posin una coma on no toca, no renunciïn als nostres drets lingüístics per interessos econòmics, no esmicolin el que haurien de ser uns principis clars i bàsics sobre la llengua catalana i la seva supervivència. Estem disposats a ser la veïna pesada del replà, la sogra que et desperta sentiments contradictoris, el pal de paller d’allò que es mereix la nostra llengua. I què és mereix? Es mereix un debat intens que generi accions concretes (oficialitat única, per exemple) per tal que la llengua catalana sigui l’eina bàsica de cohesió social del territori. Alerta! I el castellà? —preguntaran alguns—. No patiu, el castellà i la resta de llengües es seguiran parlant perquè lluitarem per no fer el mateix que l’estat espanyol ha fet i segueix fent amb les llengües que l’integren. La Catalunya independent ha de tenir clar que no hi ha llengües superiors ni inferiors però ens cal un marc regulador. I perquè no fem cooficial el castellà? Molt senzill. Perquè no és necessari. El castellà a Catalunya no és una llengua amenaçada. I ho sap tothom que ho vol veure. El català, sense un marc legislatiu que li doni una empenta a la plena normalització, segueix en perill —en perill vague, si voleu—.
Per tant, ens caldrà assolir la perfecció. Perquè un cop tinguem el nostre projecte lingüístic acabat i a punt per posar-lo en marxa tindrem un munt de persones que se’l miraran amb lupa per intentar trobar-hi forats, esquerdes, punts febles per on atacar el nostre vaixell . Crítiques destructives que l’única intenció serà fer desaparèixer la nostra llengua perquè és una de les essències diferencials del nostre país.
