Quantes setmanes falten per a les pròximes eleccions al Parlament europeu? Quin dia es faran a Catalunya? Són preguntes que difícilment podrà aclarir el lector més inquiet d’aquesta columna. La data de la hipotètica consulta sobiranista que ha convocat Artur Mas és molt més fàcil de respondre. L’interès europeista, doncs, és inversament proporcional a l’interès general. Només cal donar una ullada a l’índex de participació de les darreres eleccions europees per a constatar-ho. En realitat, són pocs els dirigents dels partits catalans que aspiren a superar-lo aquesta vegada. I això que també és fàcil deduir que una alta participació a Catalunya, en contrast, per exemple, amb Espanya, podria ser utilitzada en favor de la, diguem-ne, causa catalana. Qui podria atrevir-se a amenaçar els catalans amb les penes de l’infern de l’expulsió si la participació en aquestes eleccions doblés la general espanyola o la mitjana europea?
Vivim, doncs, una certa farsa. És cert que la majoria dels catalans entenen que és un avantatge continuar formant part de la Unió Europea. Una sensació que contrasta amb el profund desinterès amb què es viuen les cites electorals al Parlament europeu, un desinterès que només es pot desbordar si es consideren causes internes del tot anòmales, com ara el procés sobiranista.
Les autoritats comunitàries, per tant, haurien d’estar molt més preocupades pel descrèdit que arrosseguen les pròpies institucions que per amenaçar els catalans amb els mals que patiran si persisteixen amb el seu “desafiament”. I malgrat això, de tant en tant, sovint, també aquesta setmana passada, ho deixen anar. Proclamen que la separació d’un Estat membre comportaria com a conseqüència immediata l’expulsió de la Unió. N’estan segurs? Per què no esperem, per exemple, tots plegats per veure què passa amb el cas escocès? Si guanya la separació, tots els que ara afirmen que Escòcia vagarà pels llimbs creuen sincerament que els uns i els altres no trobaran solucions polítiques per convertir l’exclusió i la reintegració en un mer tràmit?
I si algú afirma que Escòcia no es Catalunya, vol dir en realitat que el Regne Unit de la Gran Bretanya no és el Regne d’Espanya. És a dir, en realitat allò que pot fer els dos casos diferents, l’autèntica causa del càstig contra els catalans, seria l’actitud espanyola. Ras i curt, no és que Mariano Rajoy vulgui evitar que els catalans deixin de ser europeus, és que seria ell mateix qui ho provocaria amb el seu veto. Els qui volen imposar fronteres són els que ja les defensen amb ungles i unglots a Melilla i a Gibraltar. Com que el problema real, doncs, són ells, potser sí que paga la pena demostrar d’ací a quatre setmanes que Catalunya té molt més interès en les eleccions europees que els espanyols que tant es proclamen europeistes. Les opcions catalanes sobiranistes inclouran aquesta reflexió en la seva campanya?
