La conversió d’una plantofada en un succedani de magnicidi a Terrassa no serà la menor de les perversions públiques a què haurem d’assistir a partir d’ara en els intents de criminalitzar el procés, la consulta, el sobiranisme, o el moviment popular cap a la independència, tant se val com en diguem. Vegeu de prop la jugada. Una dona solitària agredeix el secretari general del PSC i s’esfuma sense rastre dins la boira d’un radiant diumenge d’abril. La víctima de l’agressió resta importància a l’acte: podria tractar-se, en efecte, d’un plet particular, resolt amb la impotència de la desesperació o per un neguit de revenja. Però el cas passa a mans de l’executiva del partit, que insta a denunciar-ho a la policia. Ja tenim la notícia en primera plana, lligada a la “crispació” que es viu al país, esbombada amb mots gruixuts o amb la boca petita, corrosiva com la infàmia, exposada urbi et orbi al centre de l’escena pública. La denigrada classe política es vesteix de gala i recobra el protagonisme: ¿a qui importa la raó última de l’agressora, si ja tenim a mà el boc expiatori que donarà carnassa durant dies i dies als voltors de torn: la “crispació”? El cas és que la senyora que ha actuat sola, que ho ha fet amb violència, i que s’ha refugiat en la clandestinitat, esdevé el símbol perfecte de l’amenaça d’una part del país –la “sobiranista”—contra l’altra –la que no n’és, de “sobiranista”–. ¿Ho pesqueu, oi?
Contra un moviment massiu, pacífic, i ufanós de sortir a plena llum, s’alça, des del cor de la tenebra, un ésser que actua com un llop solitari, que ataca a traïció, i que surt escopetejat per amagar-se al seu cau. La realitat socio-política s’ha invertit: la gent que vol regenerar el país amb un missatge d’esperança, ple de sentit moral, i de recuperació de les virtuts cíviques de la política, queda fixada en la fantasia –perquè, del fet, no n’ha quedat imatge registrada—com a violenta, traïdora i covarda. És una tècnica vella i coneguda: se’n diu mentida, i és pròpia del pensament irracional. I el pensament irracional és la porta d’entrada dels totalitarismes. A casa nostra, això consisteix en l’intent de substituir la voluntat general dels ciutadans per la dominació sense traves de l’Estat espanyol. Com en aquella estampa de Kafka, no ens trobem en un combat entre cavallers, en el qual ataquen dos contrincants iguals, cada un pel seu compte, i on cadascú guanya o perd per mèrits propis. Contràriament, som davant un insecte-Estat que no es limita a picar, sinó que alhora es protegeix xuclant la sang de la seva víctima. Es tracta, en definitiva, de saber quina mena de combat triem. Mentrestant, l’ANC farà eleccions ben democràtiques el dia 10 de maig per renovar el compromís amb el dret de decidir i el deure d’actuar lliurement, pacíficament, i a plena llum. Com sempre.
