Ara toca decidir-se: ‘Senyora, a qui creurà, a mi o als seus propis ulls?’. Aquesta és l’actitud davant de l’últim informe del Consell Assessor sobre el nostre futur en el si o fora de la Unió europea. Tothom sap com funcionen les coses; el realisme polític, el cinisme que presideix les relacions internacional el comprèn tothom…: ¿i per què? Perquè les relacions internacionals són el que més s’assembla a la llei de la jungla.
En la societat dels individus pot acabar pesant la llei moral, l’acord i la llei escrita, però no en la societat dels estats…: aquí preval l’interès, la força, els fets consumats, i d’altra cosa no parla la crisi de Crimea, per posar només un exemple. Res del que passa a Ucraïna és possible des del punt de vista de la legalitat: però mirin vostès si és real o no. I com està reaccionant la Comunitat Internacional. És tan real que fa feredat; i seria ben còmic que algú digués que no ‘és real’ perquè no és legal; o a l’inrevés, com potser dirien els buròcrates de la Unió europea.
Si hi ha una cosa que entén tothom és això; la societat internacional és hobbesiana: l’estat és un llop per a l’estat —l’estat és un llop per a la nació sense estat—, molt més que no “l’home és un llop per a l’home”, un adagi que desmenteixen totes les cues dels supermercats. En les relacions internacionals preval un criteri poc moral, i gens de respecte a la llei internacional, que només és una declaració d’intencions, un programa.
Si la llei internacional tingués cap mena de força no existien les guerres, els genocidis, les violacions dels drets humans, etc., ni les secessions. El que impera a nivell internacional és una altra cosa: el campi qui pugui. No hi ha llei internacional perquè no hi ha policia internacional ni justícia internacional, o només hi és en una mesura insignificant, intranscendent, més aviat per a castigar els petits estats que fan malifetes, estats africans i balcànics, tan adeptes a les fosses comunes i a les guerres del terror. A nivell internacional, la llei caurà sobre tu si ets poca cosa, si has violat drets humans, etc. Si tens les butxaques plenes i saps somriure a les fotos liberals et tractaran tan bé com als xeics àrabs. I sí, el dret o la llei sempre és un xiclet, per usar la metàfora de Francesc de Carreras, però quan es tracta de la Llei internacional el xiclet és fabulosament flexible.
Pel demés, ¿no és veritat que per ser ciutadà europeu basta ser ciutadà d’un estat membre? ¿No és veritat que els catalans són espanyols, i que d’aquesta nacionalitat no se’ls pot privar, com diu la Constitució espanyola, per molt que inaugurin d’alguna manera un nou estat? Els catalans, almenys fins que els espanyols no aboleixin el seu article constitucional, sempre tindran la doble nacionalitat… Seran legalment ciutadans espanyols —sempre—, a més de ciutadans catalans si finalment aconsegueixen l’estat propi. ¿Qui pot expulsar-los de la Unió? ¿Ens trauran els euros del fons del sofà, on sempre ens hi cauen monedes? ¿Per a posar-hi què? ¿Ens privaran de la llibertat de circulació de persones per la Unió? ¿I si tenim la moneda i la circulació de béns i diners i persones: què importa si les institucions catalanes queden momentàniament fora de les institucions europees? Ja hi entraran…, el que es triga a comprar un parell de noves cadires…
Però després que el Consell Assessor preveiés els seus escenaris, han tornat a sortir els legalistes a recordar-nos que no, que no i no, que Catalunya quedarà expulsada de la Unió. Qui digui el contrari està al servei del President Mas, dels deliris sobiranistes, de les conxorxes còsmiques dels fanàtics de la causa, etc. Però tanmateix… Tanmateix la realitat és la realitat, i això ho sap fins i tot el més obnubilat amb lleis i procediments, per molt que escrigui els editorials de El País. I això que el Consell Assessor tampoc ho pinta tot de color de rosa; vaja manera d’estar al servei de l’amo, doncs.
Està molt clar que les lleis internacionals diuen que els estats han de romandre intactes, territorialment. Està molt clar quin és l’àmbit d’aplicació dels tractats, i el dret a vet, etc., però, ai, que aquí ningú es mama el dit… O sí? Sí, hi ha qui es mira el dit després de mamar-lo, encara que el dit apunti a l’horitzó del realisme polític.
Ara que s’han cansat del fetitxisme constitucional, de recordar-nos per activa i per passiva que la Constitució cura tots els mals del catalanisme, ara apel·len a una lletra superior, a la dels Tractats de la Unió, com si no sabéssim que aquests encara són més de mantega política que qualsevol llei interna.
Mantega política, esgrimida amb impotència davant de la determinació catalana. Una determinació que podria flaquejar en algun moment, però que a dia d’avui sembla bastant ferma i decidida. Els que no saben què fer amb Catalunya esperen que Europa els solucioni la papereta. Els que no poden acordar un nou encaix constitucional ni cap mena d’obertura miren de fer por amb una expulsió que no intimida ni els suïssos. La política espanyola es mostra incapaç de fer res de bo per a nosaltres; espera que la política europea ens retorni entre els seus braços– possibilistes. Ai.
Ara mateix, dues estratègies. Omplir-se la boca de diàleg, per mirar de forçar-lo, i per mirar de pintar un panorama en el qual fora del diàleg només hi ha la barbàrie i la incertesa (Duran i Lleida); i l’altra juguesca, esgrimir la violència simbòlica o real, simbòlica amb això de l’expulsió europea, o real amb la intenció no de prevenir-la sinó de provocar-la… (PP i Ciutadans). Hi ha partits que tenen molt d’interès en què la ‘fractura social’ se consumi, o que en les files sobiranistes acabin mostrant-se actituds intransigents. A força d’invocar fantasmes n’hi ha que acaben posant-se un llençol sobre el cap.
El victimisme dels unionistes —que ara mateix estan perdent incidència i capacitat de negociar sortides viables— és bastant perillós. El victimisme és la base moral de l’autoritarisme. Com que se senten víctimes estan decidits a fer alguna cosa terrible i salvadora. I de fet, ho són, de víctimes… Són com els que encara apostaven per anar amb carrossa en un temps de cotxes motoritzats, víctimes del progrés que els passava per sobre. S’ha de ser enemic del canvi; reaccionari d’una Espanya que tanmateix no vol res més que badallar.
