Cada Diada de Sant Jordi té alguna cosa d’especial i la d’enguany no és una excepció. D’una banda, perquè en el conjunt del país hi ha una actitud cada vegada més estesa de manifestar amb pacífica fermesa les accions afirmatives d’una identitat i una cultura que, en una festa del llibre i la rosa, expressen massivament una indeclinable voluntat de ser. A més a més, avui les celebracions estan marcades per la mort del gran escriptor Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Literatura, creador del realisme màgic, admirador de Mercè Rodoreda i, com a colombià universal, resident a Barcelona, durant uns anys de fèrtil producció. Per als qui tenim la sort de viure a Sarrià, en ple territori de JV Foix, és un motiu de satisfacció el fet de recordar que a cinquanta metres de casa, ell va ser veí de la cantonada dels carrers Osi amb Caponata on, per cert, creiem que s’hi podria posar una placa commemorativa. Probablement, el que més recorda el gran personatge és el senyor Jordi Echevarri titular de la llibreria Bambi, que també fa de quiosc, papereria i botiga de material d’oficina i que feia grans xerrades amb ell. Paret per paret hi vivia també llavors Vargas Llosa, una altre premi Nobel. Van ser col·legues i amics però la cosa va acabar malament amb un cop de puny del peruà, que ni es va integrar amb els residents, ni va deixar una record semblant. Vaig trobar poques simpaties per ell quan vaig treballar, com ell, de traductor a l’ONU (Ginebra) a temps de coincidir amb al gran Xammar. També en vaig tenir referències quan, en un viatge de gestió comercia estatal, vaig ser rebut per aquell peculiar president d’origen japonès Fujimori i a la sortida uns banquers em van explicar perquè patrocinaven la candidatura de Vargas Llosa per a les eleccions presidencials. En resum, en aquest cas, si l’Ajuntament es vol estalviar la placa a mi em semblarà molt bé.
La festa tindrà com a element de precampanya electoral de cara a les europees la presència de Rajoy en un d’aquests actes “Marca España”, CEOE o Fomento del Trabajo en que el protocol es fa sense respectar cap ni una de les precedències que corresponen al president de la Generalitat, que és el representant ordinari de l’estat i primera autoritat del país. Fins i tot quan l’acte que presidirà el govern central amb exclusió de la Generalitat es fa en un edifici del govern català i en contra de les atribucions anteriorment mai vulnerades. L’objectiu és impedir que a les unes hi estigui present el sobiranisme i que les opcions es limitin a triar qui ha de governar Europa i si convé mantenir l’actual política d’austeritat. A la vista de que pinten bastos per a tots els que governen, els dos grans partits d’àmbit estatal intentaran presumir d’una recuperació inexistent o postular-se per a millorar la situació. El que passa és que els fets són molt tossuts i, per exemple, ara la UE ha preguntat inquisitivament a les autoritats espanyoles com és que tots els recursos esmerçats per crear llocs de treball no han servit de res i de quina manera s’han utilitzat. Sobre això, un analista de fina percepció com és Fernando Ónega ha subratllat que resultarà molt incòmode haver de declarar que gran part dels fons assignats han estat robats per les patronals, els sindicats o els governs autonòmics. Sense oblidar que el govern central contractés milers de funcionaris per a ajudar els sol·licitants a trobar feina i, a la vista que no en van col·locar ni un, la tasca es va encomanar a empreses privades de treball temporal. Recordem que s’ha publicat que els president de la patronal d’Andalusia se’n van anar de la directiva de la CEOE amb un forat de 20M d’euros. I també que ara aquest estrany sindicat de la policial que sempre que hi ha eleccions denuncia irregularitats que perjudiquin els candidats contraris al partit que governa, ara han apuntat contra Andalusia, cosa que potser té base i fonament, però que no es va denunciar abans. Si fem memòria, tindrem present que en ple període de reflexió, el sindicat UDEF de la policia va acusar els líders dels partits de govern de la Generalitat de tota una sèrie de possibles delictes que, després, quan el mal a les urnes ja estava fet, s’ha reconegut que eren falsedats i ‘patranyes’ sense que el ministeri de l’Interior hagi trobat els responsables que, òbviament, pertanyen a la seva plantilla. En qualsevol cas, Pedro J Ramírez va publicar les falses imputacions i no va demanar perdó i la policia pot seguir protegint els bars prostíbuls de Castelldefels, divulgant fotos de jutges que van pronunciar-se a favor del dret a decidir, apallissant un seguidor del barça que duia una estelada a Mestalla (on no es va fer res per retirar l’esvàstica nazi de la penya del Real Madrid), o traficant amb drogues a Lleida tot i ser el número dos de l’antidroga, etc.
De totes maneres, el partit de govern i el que, si calgués, farien amb ell la gran coalició saben que la corrupció generalitzada i les desigualtats injustificables influiran en les votacions. La bona gent que paga els plats trencats sap que als jutjats hi ha 1.700 causes obertes per corrupció contra 500 imputats i només 20 persones a les presó. N’hi ha per tothom i per tots els gustos, des de Matas de Balears a l’ex ministra Maleni Alvarez acusada pels ERO, però la gent ha vist prevaricació, suborn, tràfic d’influències, estafa, apropiació indeguda, malversació, blanqueig i moltes coses més. Per tant, els governants saben que a Europa els partits ja només lluiten contra l’abstenció, el populisme i la pujada de seguidors de Le Pen; i que els pobres ja no creuen ni tan sols en les esquerres. En Valls a França i en Renzi a Itàlia es confessen admiradors de Blair que el 1994 es va pronunciar a favor del nou socialisme. El que passa és que Blair va fer experiments ens hores de creixement i no en una situació tan precària com l’actual en que milions de ciutadans tenen por i han perdut l’esperança d’un demà millor.
Mentrestant, a Màlaga, es descobreix que almenys el 80% dels presumptes alumnes de formació no van existir. O bé que la patronal madrilenya hi ha 13 imputats per fraus en els cursos. Tres havien estat directius de la Cambra de Comerç que encapçala Arturo Fernández, recentment reelegit empresari de càtering i president de la CEIM (empresariat de Madrid) i de la Fira IFEMA. Aquest gran amic i co-equipier de Díaz Ferran (ara a la presó) tenia de vicepresidenta la dona del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i era l’única que cobrava un sou. En tot això, es van esfumar 17M d’euros, en gran part fons europeus o amb càrrec als pressupostos de l’estat. Cap ni un dels 10.000 alumnes declarats es van presentar mai. Per la seva banda, Esteban González Pons, vicesecretari general del PP, valencià que fa 6 anys que viu a Madrid, té un pis de 1.500 euros mensuals i cobra del Parlament 1.800 euros més pel concepte de dietes d’allotjament. El pis on viu és propietat de Javier Merino, imputat en el cas Gurtel.
Ja veuen, doncs, que en aquest país on es va estirar més el braç que la màniga, i que ni tan sols pot acabar l’error colossal de la xarxa de l’Ave perquè encara té pendents 27.000 milions d’euros, tampoc han resultat rendibles els 7.000 milions d’euros de la macroterminal de Barajas. Ara, a sobre, ens diuen als que fa tres generacions que paguem peatges que, després de les autovies gratuïtes a l’aeroport de Madrid, n’han fet unes quantes més amb un descomunal error de càlcul i que el govern mai no deixa que les empreses temeràries facin fallida si són amigues. Així doncs, aquestes empreses seran salvades pel govern estatal amb 2.300 milions d’euros de deute i 1.200 milions d’expropiacions. El govern aplicarà una quitança del 50% als creditors. Els bancs hi han posat crèdits de 3.900 milions i les constructores 470 milions. Es crearà una empresa pública per gestionar el ‘tinglado’ que es preveu que costi 5.000 milions. I qui es pensen que pagarà tot això? Doncs, en gran part, els que tenim una xarxa viària amb diversos punts negres de 19 morts de mitjana o desviacions d’una carretera nacional insuficient pels camions que són desviats a vies de pagament. Tot i això, el trànsit de peatges ha baixat al nivell dels anys 90. I el sobrecost de la logística d’autopista privada concessionària té un cost d’encariment de les mercaderies que representaria doblar els salaris si s’eliminés el peatge.
