La campanya electoral tot just ha travessat l’equador i els uns i els altres han deixat de costat el dit procés sobiranista i els grans equilibris que han mantingut fins ara i han començat a apujar el to de la rivalitat, que no se sap ben bé on acabarà. Els dirigents d’Esquerra Republicana ja han reconegut que sí que volen guanyar les eleccions –qui no les vol guanyar?– quan fa tot just una setmana Josep Maria Terricabras proclamava que tant se val que ho faci Esquerra o CiU. Pel que fa a Convergència Democràtica, Artur Mas ha demanat als votants que recompensin aquell que més arrisca; és a dir, a ell. Tot això és normal. Com normal serà que encara vagin més enllà i miracle serà que no acabin la campanya dient-ne alguna de ben grossa que després faci les coses més difícils entre les dues forces majoritàries en l’independentisme català.
Tot això també fa patir. Perquè una situació extraordinària com la que viu Catalunya demana decisions exactament extraordinàries. Fora de la lògica partidista habitual. I la decisió que van prendre Esquerra i Convergència Democràtica quan no van arribar a l’acord per formar una candidatura unitària és molt ordinària. Els uns i els altres demanen al poble de Catalunya que estigui a l’alçada del repte que han d’afrontar. Se’ls pot girar la demanda. Hi estan, a l’alçada, ells?
La campanya a Catalunya, entre partidaris del dret a decidir i sobiranistes, fa patir. I això sense tenir en compte els atacs d’Iniciativa “a la dreta”, entre la qual, al costat de Angela Merkel i Mariano Rajoy, situen Artur Mas. Si tot això és traca electoral, fa, sobretot, pena. Però si la lògica del procés cedeix a la lògica de les sigles, aquesta campanya és només un tast del que passarà quan s’acosten les eleccions al Parlament, per molt plebiscitàries que es vulguin. I dibuixa una política mesquina per a un país que es vol ambiciós.
