El terrabastall pels resultats electorals a França i Grècia és espectacular i agut. Fa més que bo el pronòstic que vaig escriure en l’article La vuelta de los extremos. Hi augurava la pujada dels partits extremistes, de dreta i d’esquerra, a França, la Gran Bretanya, Grècia i Holanda. Només he errat en el cas holandès, cosa que celebro, perquè el partit de Geert Wilders no ha avançat tant com es preveia, però en canvi hem d’afegir a l’èxit dels partits extremistes el Partit Popular Danès de Morten Messerschmidt i l’entrada dels euroescèptics i els neonazis alemanys al Parlament Europeu. Els partits tradicionals de l’Europa que es va posar en marxa el 1957, democratacristians, liberals i socialdemòcrates, caldrà que reflexionin sobre què està passant. Esperem que els think-tanks europeus pensin de veritat i que no escriguin informes ad hoc per acontentar a qui els paga.
L’euroescepticisme augmenta al mateix ritme que les polítiques d’austeritat són percebudes com una imposició exterior, com una intromissió en la sobirania nacional. La reacció nacionalista, que adopta un tintat ideològic diferent segons el lloc, també pot servir-nos per explicar què ha passat a Catalunya. La victòria d’ERC en unes eleccions europees no tan sols és una novetat, és la visualització més cridanera que Catalunya viu un canvi de cicle de gran profunditat. ERC és el cas local, salvant totes les distàncies, de la victòria dels extrems que es dóna arreu. Radicalitat nacional, acompanyada de radicalitat ideològica esquerrana. Un desplaçament electoral cap a l’extrem que, en un sentit general, queda reforçat pels bons resultats d’ICV-EUiA i l’entrada en el Parlament Europeu del partit espanyolista català C’s i el grapat de vots que arreplega Podem, encara que no hagi obtingut representació.
ERC s’ha beneficiat de l’onada sobiranista que ha impregnat el catalanisme des del 2010. És el partit de moda. La il·lusió sobiranista va a parar al cistell republicà. La prova és l’augment de la participació, que ha arribat al 47,4%, el que vol dir un 10% més en relació amb les eleccions europees del 2009. La bona participació, que contrasta amb el que passa a Europa i a Espanya, els ha beneficiat. ERC també s’ha beneficiat d’una de les pitjors campanyes de CiU, que no ha sabut contrarestar el populisme del candidat d’ERC, i que només cap al final ha pitjat l’accelerador per intentar recuperar el terreny perdut. ERC s’ha beneficiat dels errors de CiU però el revés l’entomarà el president Artur Mas. Si cregués en la teoria de la conspiració, els diria que hi ha qui està fent-li el llit al líder més sobiranista que ha tingut mai CDC. I no parlo tan sols de Josep Antoni Duran i Lleida, que és l’ase dels cops que serveix per dissimular altres conspiracions, sobretot en l’entorn de CDC, que ja s’atreveixen, de moment en veu baixa, a donar per rendibilitzat el president Mas.
Avui, els sobiranistes propers a ERC repetiran que l’important dels resultats és la suma dels vots de tots els partits favorables al dret a decidir, que són clarament majoritaris i superen de carrer l’unionisme. No hi ha dubte que això és així. El sobiranisme avança, però, amb la mateixa empenta que se soscava el lideratge del president Mas. És la segona vegada que passa. A les eleccions del 2012 la clatellada de CiU, tot i guanyar, va girar-se en contra del president. I encara s’hi va girar més després, quan ERC no va entrar al govern i els propagandistes de CDC van començar a teoritzar que si calia sacrificar el partit pel procés, doncs endavant. Que no passava res.
Si la gent vol canviar de lideratge, tot i que no és el mateix que el president de la Generalitat sigui Artur Mas que Oriol Junqueras, més val que es faci aviat. Les agonies no són mai bones. Hi haurà qui ho trobarà injust i absurd, però en política els errors es paguen. Ara bé, el sobiranisme faria bé de no copiar el lema del Barça, aquell “pit i collons” que enguany ha estat tan èpic com inútil per guanyar res de res. Alerta, per tant, perquè els resultats d’aquestes eleccions tindran repercussions internes innegables. A Europa, a més, la por als extrems també ens afectarà.
Si fins avui la inhibició sobre el procés català era la tònica a Europa, a partir d’aquest moment es debilitarà encara més la confiança en un país que castiga una vegada i una altra els moderats i sacrifica el seu millor actiu, un president liberal, catòlic i sobiranista sense estridències. La lògica europeista dels extrems serà letal per a nosaltres. La intensitat, la bondat i el capteniment democràtic del procés sobiranista no serà prou garantia per estovar les reticències. Oriol Junqueras i ERC tenen a partir d’ara una gran responsabilitat sobre el futur del procés. Sobre CiU ha caigut el diluvi, encara que el maquillin amb els cent mil vots de més que ha obtingut la coalició nacionalista.
