D’aquest cap de setmana em quedo amb una imatge per retenir-la a la memòria per sempre més. Un milicià prorús amb passamuntanyes i amb un rifle d’assalt esguarda el vot a l’est d’Ucraïna. Qualsevol que faci un paral·lelisme entre semblant situació i el moviment a favor del dret a decidir a Catalunya o de les anomenades consultes per la independència, com ha fet el ministre Margallo, demostra o no tenir el seny gaire eixerit o faltar flagrantment i conscient a la veritat. El dret a decidir dels pobles és un instrument de pau i de concòrdia; per contra el dret d’estat, que no pas estat de dret, és un instrument que apropa als estats a les pràctiques autoritàries de l’antic règim i els allunya d’una noció democràtica de l’exercici del poder. Els polítics favorables al dret a decidir, que en definitiva és una defensa del concepte del bé comú, haurien de ser més clars en aspectes com aquest que no són pas per menystenir. La ciutadania pregunta i vol respostes clares i efectives.
Durant les properes dues setmanes es parlarà molt d’eleccions europees. Es sentiran moltes coses, vertaderes, falses, exagerades, ponderades, populistes, alliçonadores, esbiaixades, tremendistes etc. Hi haurà qui dirà que la política és això. En qualsevol cas el temps, insubornable ell com de costum, posarà les coses al seu lloc atorgant raó a uns i desautoritzant a d’altres. No és pas qui més crida qui més raó té. Sovint és qui millor raona. No és pas difícil discernir els candidats que criden d’aquells que aporten.
Quan l’Euro emergia com a moneda no van ser pocs els economistes a la Gran Bretanya que feren escampar la idea que l’Euro en circulació tindria uns efectes letals per a la famosa i opulenta City de Londres. Mantenir la lliura esterlina suposava per a ells i també per una gran majoria d’economistes europeus i d’arreu del món –i ja no diem de polítics-, una rèmora del passat i un exemple de nacionalisme primitiu que arraconaria a una economia com la britànica, poc o gens industrial, i molt centrada en el sector dels serveis financers. La realitat va ser molt diversa i avui, com ahir i potser demà, la City continua mantenint una hegemonia total davant de centres financers en decadència com París, Frankfurt o Milà. Si el Deutsche Bank no es trasllada a Londres no és pas per una racionalitat econòmica, és deu a causes polítiques i, per tant, nacionalistes d’un estat com l’alemany. Els fossers a la història són legió, com els que ens avisen de tots els mals de la independència catalana, el problema és que ben poques vegades tenen raó perquè llur pessimisme és interessat i no pas fruit del lliure raciocini o l’observació empírica.
Dic també això atès que hi ha qui vol presentar aquestes eleccions com una sort de “prova de foc” davant les instàncies europees. No nego que el resultat a Catalunya tingui una significació o una altra en cas de victòria de les forces sobiranistes o, dels partits espanyolistes, però tampoc cal “ultraexagerar” les coses. A Europa preocupa l’auge de tots aquells partits, des de l’extema dreta fins a l’extrema esquerra, que qüestionen una determinada i molt instal·lada visió del què ha de ser Europa. Els partits tradicionals veuen amenaçada llur hegemonia i els “iconoclastes” –que és un autèntic calaix de sastre de moltes nacionalitats i tendències ideològiques- aspiren a fer-se forat en unes eleccions que per molts electors són eines de contestació davant els polítics representatius del sistema establert. En aquest sentit també preocupa la participació que excepte gran sorpresa de darrera hora serà baixa o molt baixa.
Catalunya és Europa i, en conseqüència, és europeista. Si les enquestes no s’erren els partits sobiranistes es troben destinats a ser les forces majoritàries en aquests comicis. Aquestes forces ho són d’europeistes i per tant, si surten vencedores, el missatge enviat a Europa és positiu i, si ho volen fins i tot, propositiu. Si la participació és baixa, quelcom a lamentar, no serem, pel que sembla, la discordant nota que incompleix la sagrada norma. El problema de participació serà europeu tal i com succeirà arreu dels vint-i-vuit estats membres amb ben contades excepcions. A voltes amb la participació ben mirat és lògic que sigui baixa atès que no havent-se, encara ara, consolidat una autèntica ciutadania europea, com volen els nostres polítics i opinadors que la participació en unes eleccions com aquestes sia alta? En aquest cas nostre el buit generat no l’omplirà cap força antieuropea, xovinista, xenòfoba o extremista anticapitalista etc. De nou el missatge enviat no difereix de l’anomenat “mainstream” europeu que és el que desitja i anhela la Comissió Europea. O sigui el missatge és molt clar: més sobiranisme vol dir més Europa i més democràcia.
José Antonio Primo de Rivera ho deia millor i més clar que ningú “el mejor destino de las urnas es destruirlas”. Això és el que fa uns dies venia a proposar la senyora Rosa Díez davant la possibilitat que el 9 de novembre els catalans votem en un referèndum d’autodeterminació. Semblant actitud, guarda molt de la vella tradició de la dreta espanyola antieuropeista, però molt poc de liberal que és el que ella es vanta de ser. Des de l’antic partit de Díez l’expresident Felipe González proposa una gran coalició entre la dreta i l’esquerra dites moderades. A l’estil d’Alemanya es diu. Com si Espanya tingués res a veure amb aquest país. De seguida nombrosos representants del PP s’han apuntat a la idea. O sigui que l’alternativa al sobiranisme català és una Espanya de PP i PSOE col•ligats amb incidència creixent d’UPyD i d’Esquerra Unida. De nou les dues espanyes contra Catalunya. Davant aquesta avinentesa no hi ha terceres vies possibles que valguin. Prestidigitadors, carteristes, espiritistes o homes del sac que s’inventin un altre mètode per entabanar-nos ja que aquest ja s’ha esgotat.
