Hola, sóc un idiota. Sóc un idiota, un cretí, un estúpid, un totxo, un curt de gambals. Demano perdó a tothom per ser així. Perquè sí, perquè mira, perquè no arribo. Perquè tinc cervell d’escarola de migdiada d’estiu. Demano perdó al món, a tothom, perquè jo no sóc de la burgesia catalana. Ja ho he dit. Jo sóc català de tros. Ni tant sols em sento independentista. Sóc català a la manera de Joan Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Ras i curt. Però sóc com un criminal. Sota sospita. No puc dir res. No puc sentir. Perquè sóc una criatura creada al laboratori. Sóc un invent genètic de la burgesia I D. Gu, gu, ga, ga… Sóc un infant replicant a qui els blade runner em tusten el culet.
És trist viure així. Passo els dies posant-me oli a l’engranatge. I m’arreglo a mitges amb quatre hòsties que em foto amb la clau anglesa. Tot a lloc. Però, ai, no sé perquè sóc un robot que de cop i volta li floreixen els sentiments. Com uns fogots. Mira, aprofito per rostir uns pollastres, que em queden ben bons. Com que sóc retardat sempre vaig tard. Justejo qui sap lo. I llegeixo lo de fa setmanes com si passés avui. Visc liofilitzat. L’altre dia llegia això que va publicar l’escriptor Javier Pérez Andújar que deia que “Ser español es de pobres“. Ai, jo sóc un robot. Però tu Javier que ets més humà ens deies que et picava això que UGT I CCOO fessin costat a Òmnium pel dret a decidir. Que això d’Òmnium és l’oligarquia, la burgesia, lo dimoni enforquillat, la maldat consagrada dels més dolents del món mundial. Ai, ai, sóc un robot. Com que en Quim Torra és un replicant més avançat que jo ja t’ho va dir clar. Però jo sóc idiota. No sé si ho havia dit ja això? Doncs això, que sóc idiota. Iiiidioootaaaa…
Sóc un ruc amb orelles de vímet i amb ferradures de drap. Ihà-ihà. Jo sóc d’aquests. Dels que a casa tenim el “Calendari dels Pagesos“. Res, res, quatres fulles mal comptades que es continuen publicant des de 1861. Res, coses per carnussos com nosaltres. Ens diuen coses d’aquestes imbècils de si Sant Jaumot de l’Estaquirot fa el mercat del bròquil confiat el 13 de maig; que si el preu de la rata escabetxada ha pujat enguany perquè hi hagut un atac d’un escamot de gats; que si et talles els cabells al -0,5 per la lluna minvant pessigant tindràs cabellera tota l’eternitat; que si Sant Pedrol de les Campanes ens ha fotut un miracle i ens ha deixat una porca de blat de regal… Res, coses d’analfabets. Res, coses del poble. De la major part de la població catalana. Però, noi és el que teníem. No teníem res més. Al país no hi havia res. Passem-nos pel forro els Jocs Florals Garden Center, els llibres de poesia amb títols com “De bell antuvi llurs quelcoms”, i tot el que vulguis…. tot plegat no val un ral. Coses de quatre gats escaldats. El “Calendari dels Pagesos” sí que és important: va ser lo nostre tele notícies, lo nostre twitter, lo diari de masses quan no hi havia masses, quan tots campàvem com conills espantats. Era de tots. Era la xarxa social. Era el país pop. Perquè we are the pop. Tota la gent popular llegint com podia. Ja veus que devem ser ben idiotes perquè una cosa (de les centenars que hi havia!!) per a tot el país humil, de el país humil, es continuï publicant des de 1861 i en català. I encara es va aguantar fins al 1941 en català. L’argumentació dels editors era bona: deien que els pagesos no entendrien que es posés “guisante” en comptes de “pèsol”. Però el 1941, guisante… fins 1976. Això ja et diu si som un país, o no.
Però havíem quedat que n’hi ha que som idiotes. Clar, hem estat creats per la burgesia. Com bé va dir el 1967 Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa. Ai, els fogots…. Com pot un llibre que van llegir quatre gats sectaris fer tant mal? D’aquesta obra de ciència ficció encara en paguem les verinoses i mentidores conseqüències. Bàsicament el que diu la cosa és que el catalanisme és un invent de la burgesia. Vaja, que més del 90% de la població catalana no existim. Vaja, que només ets català, catalanista, si ets burgès. Genocidi de paper, llibre de falsedat immensa perquè és científicament i sideralment demostrable que el catalanisme no se l’inventa la burgesia. Molts ho sabem: des dels que portem segles aquí, fins als que hi duen quatre dies. El malaurat Josep Termes, va ser dels primers que ho va demostrar històricament en els nostres dies de confusió permanent. Però clar…. què acaba quedant en l’estúpid imaginari col·lectiu de país estereotipat… Solé Tura. Novament: uns pocs juguen a explicar uns molts. Però clar, m’havia oblidat que n’hi ha que som idiotes. Perdó. Són els fogots. Sóc un replicant que només beu salfumant.
Això, som un fetus de laboratori. Tothom ho ha dit. Fins i tot el que potser ha estat el periodista espanyol més brillant d’aquest segle passat: Manuel Chaves Nogales. Això tampoc ho va saber veure. Mira que el paio era bo, brillant, panoràmic, honest, però quan va arribar aquí durant la República diu això: “El separatismo es una rara substancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid com reactivo del patriotismo, y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras”. I anys i panys així. Home, doncs no, perquè we are the pop! Però, ai, jo sóc idiota.
Sí, potser sí que som idiotes. I molt idiotes. Molt. Però potser som idiotes mode Lars von Trier. El director danès va fer una pel·lícula que es deia “Els idiotes”. L’argument pot semblar molt idiota: un grup de gent es fa passar per idiotes, precisament, per així alliberar-se de l’opressió de la societat. Sí, segurament, nosaltres també hem fingit ser idiotes, perquè no teníem més remei, perquè no en sabíem més i per tot el que vulguis. Perquè sempre ho hem tingut tot en contra. Entre d’altres coses un estat opressor per a tots. Perquè ens hem hagut de tancar a casa. Una vida de porticons endins. Com els idiotes de la pel·lícula. Però realment no som idiotes. Perquè sabem d’on venim i venim de la puta misèria. Sí, de la puta misèria. Que venim de la mina, del tros, i de les molles. I ser català és de pobres. I, home, no crec que vinguessin poble per poble, casa per casa, escamots de la burgesia amb una xeringa per inocular-nos el virus del catalanisme. I ja no et dic fer lobotomies. Més que res perquè ja érem catalans. Ja érem catalans pop.
Ja és curiós Javier que tu puguis reivindicar les teves arrels. D’una família andalusa a Sant Adrià. Que jo et llegeixo. I m’agrada. I mira, aquest any t’han donat fins i tot el premi Ciutat de Barcelona (Felicitats!). Però, home, quan n’hi ha que reivindiquem les nostres arrels populars catalanes, que són les de la immensa majoria del país, se’ns passa, com a mínim, el talla gespa de la ignorància. Home, que n’hi ha que ho intentem llegir tot i d’altres només un bocí i a sobre ens volen explicar qui som. Ja t’ho dic jo: no som idiotes.
