S’ha de reconèixer que a Catalunya –també la resta de l’Estat– la crisi i les conseqüències que se n’han derivat no faciliten exactament la convivència. La taxa d’atur és altíssima, les prestacions socials pal·lien però no resolen enormes problemes de subsistència, hi ha milers de persones envescades en hipoteques que no podran tornar mai i que han estat embargades i milers també que han perdut en part els seus estalvis per unes pràctiques bancàries en les quals alguns tribunals detecten uns abusos innegables. Abusos de confiança en molts casos contra persones sovint d’edat avançada que confiaven en els directors de la seva sucursal bancària tant com en el seu metge de capçalera. Els experts proclamen que, si no fos per l’economia dita submergida, el problema encara seria molt més dramàtic. Amb salaris mínims i sense cap cobertura legal, moltíssima gent va fent com pot. I això suscita tensió social. Una tensió que alguns analistes consideren encara escassa en comparació amb les causes que la provoquen.
En els darrers anys hem vist tot això i hem vist també una resposta per part dels afectats o de dirigents socials improvisats que no ha estat exactament amable. Hem adoptat termes i sistemes nous, com ara escrache, i la tensió i fins i tot les agressions s’han anat generalitzant contra responsables polítics, executius bancaris i entitats de crèdit. Amb més o menys justificacions, fins i tot judicials. Encara ara el Tribunal Suprem segueix la causa contra els manifestants que van encerclar el Parlament de Catalunya i van amargar la vida als diputats que intentaven exercir la responsabilitat democràtica que els ha concedit el poble. Encara més lluny, hi va haver algun moment en què les manifestacions al centre de Barcelona van desembocar en accions violentes contra establiments i en una resposta policial de conseqüències enormement polèmiques.
Però tota aquesta tensió latent, que rebrota de tant en tant, no és res, als ulls d’alguns, comparada amb una altra que consideren molt més alarmant. PSOE i PP i gairebé tots els mitjans de comunicació que des de Madrid es dirigeixen a tot l’Estat alerten, alarmadíssims, d’una “tensió” que irremeiablement ha de portar violències d’abast incert i temible a Catalunya. A Catalunya el PP, Ciutadans i ara també el PSC repeteixen com aus exòtiques l’alerta. “Fragmentació”, “divisió”, “exclusió”, “intolerància” i “violència” són les plagues que han de patir els catalans si perseveren en l’actitud de voler decidir per ells sols. La “divisió” hi és, com en qualsevol altra qüestió que separa una societat convencional. L'”exclusió” és una invenció. Ningú exclou ningú en aquest país. La “intolerància” que patim és l’habitual en societats com la nostra. I la “violència” només és un fantasma intimidatori. Una dissuasió tramposa.
Fa tots els efectes que aquells que avisen d’una violència inevitable si les coses no canvien i la majoria de la societat catalana no es resigna a viure tal com vol la majoria en realitat només estan pintant un quadre amb l’oli que els interessa. És a dir, dibuixen un panorama violent amb la intenció de justificar violències futures molt més efectives. La violència de l’Estat, per exemple. És un recurs vell i efectiu. Per això Pere Navarro i el PSC haurien de considerar si els paga la pena la complicitat amb l’intent. Si continuen parlant de “divisió”, de “tensió” i de “violència” només estant justificant la tensió dels que s’han dividit sols. La resposta violenta dels que tenen recursos per perpetrar-la.
