28 d’octubre de 1893, el general Margallo és a punt de rebre una bala al cap. Governador de Melilla -i besavi de l’actual ministre Margallo- havia decidit uns mesos abans emmurallar la ciutat de Melilla sobre la tomba d’un sant marroquí. Gairebé de manera immediata, 6000 berebers de les tribus del voltant es mobilitzen per enfrontar-s’hi. Margallo organitza la defensa, amb tan mala fortuna que des de l’artilleria espanyola es destrueix una mesquita. La guerra santa s’estén per tot el territori. Els berebers conquereixen dos forts, però Margallo confon una fugida amb el que era una maniobra envolvent. La seva càrrega suposa pràcticament l’aniquilació dels seus homes.
La bala és a punt de penetrar en el crani del general. Serà l’única baixa entre tots els caps. Però, qui dispara aquell tret? Segons la versió oficial, se’n desconeix l’autor. Segons Ciges Aparicio, governador civil d’Àvila afusellat pels nacionals el 1936, en el seu llibre España bajo la monarquía de los Borbones escriu: “A Margallo se le dio por muerto en acción de guerra. En realidad fue abatido de un tiro por un joven teniente, Miguel Primo de Rivera, el mismo que más tarde sería dictador, indignado por el hecho de que los fusiles con los que los moros estaban matando españoles hubiesen sido vendidos ocultamente por el general”. Gerald Brenan afirma que Cinges va ser afusellat el 36 per divulgar aquesta història , ja que la majoria dels caps militars estaven immersos en el frau i el contraban.
22 de juliol de 1921, prop de 18.000 soldats rifenys ataquen la posició dels espanyols, en retirada cap a Melilla. Els genets del Regimiento Alcántara, uns 700, decideixen enfrontar-s’hi. Només 7 tornen ferits. La resta, moren, i uns quants són fets presoners. El capità Juan García-Margallo y Cuadrado, tiet avi del ministre, és un dels que no tornen. El resultat total per a l’exèrcit espanyol és devastador: gairebé 11.000 morts. Els fets passen a la història com el Desastre d’Annual. La incompetència de l’alt comandament, la corrupció absoluta de la seva intendència, la improvisació i tota una sèrie de catastròfiques decisions van portar a una de les més vergonyants derrotes militars espanyoles. Se’n va fer un informe, el famós expedient Picasso, que donaria per un llibre amb tota la seva història (no va poder ser discutit perquè Primo de Rivera va donar el cop d’estat, a la República es va jutjar el mateix exRei, que va ser condemnat; Franco ho va tapar tot, etc..)
Uns minuts abans de caure, el capità García Margallo va poder escoltar del tinent coronel Primo de Rivera -germà del dictador-, just abans de dirigir-se cap a la mort: «¡Soldados¡ Ha llegado la hora del sacrificio. Que cada cual cumpla con su deber. Si no lo hacéis, vuestras madres, vuestras novias, todas las mujeres españolas dirán que somos unos cobardes. Vamos a demostrar que no lo somos».
Més de 90 anys després, amb la presència de l’actual ministre García-Margallo, el Rei Don Juan Carlos (descendent del rei Alfons XIII jutjat i condemnat com un dels culpables del desastre d’Annual) imposava la màxima condecoració militar espanyola, la corbata de la Cruz Laureada de San Fernando, com Laureada Colectiva, al Regimiento de Cazadores de Alcántara, 14 de Cavalleria.
17 de maig de 2014. El ministre García-Margallo, que durant alguns anys va ser diputat per Melilla sense haver-la trepitjat mai i que fins n’ha arribat a ser declarat fill adoptiu, està immers en una nova guerra, la de Catalunya. O això al menys és el que hem de deduir de les seves declaracions, en les que afirma que el procés sobiranista pot acabar com 1714. “No es la primera vez que pasa y que en la historia de Cataluña hemos tenido derivas y aventuras secesionistas y cada una se ha saldado con una enorme pérdida para España y Cataluña”, va dir.
Que una persona amb el currículum familiar del Sr. Margallo relacioni el procés sobiranista amb la guerra de successió no és perquè ens ho prenguem a la lleugera. Si algú entén de guerres són els Margallo, això queda clar.
Ara bé, exactament, però, a quina part de les enormes pèrdues per a Catalunya es referia, el Ministre? la desaparició de les institucions d’autogovern pròpies? l’anul.lació de les llibertats, constitucions i privilegis? l’assassinat i repressió dels més destacats lluitadors? l’exili de 20.000 catalans? la clausura de totes les universitats catalanes i la conversió de tots els seus edificis en casernes militars? la destrucció del 20% de Barcelona per a construir-hi una fortalesa militar? la conversió d’una catedral en caserna? la crema de desenes i desenes de ciutats? la prohibició de la llengua? el toc de queda?
Suggereixo que el Sr. García-Margallo ens ho expliqui una mica millor. A la Seu Vella de Lleida? a Manresa (arrasada)? a Terrassa (cremada)? al Born? Tenim una gamma àmplia de possibilitats. I encara que no siguin Melilla, estic convençut que gràcies al derecho de conquista se sentirà com a casa.
