Arran de les declaracions de l’advocada Lídia Falcón en què afirmava que l’independentisme és de dretes, el periodista Nico Valle publicava un comentari interessant a Facebook. Deia: “El que li fot és que contra el dret a decidir hi sigui UDC, PP, PSOE, Ciutadans, UPyD, 13TV, Intereconomía, la ultradreta, l’Església… Ha de ser dur compartir ideals amb aquesta gent. Ho entenc”.
És, evidentment, un comentari públic en una xarxa social sense més pretensió. Però el Nico hi toca molt. I il·lustra perfectament el moment social -polític si voleu, però també social- que es viu a Catalunya i a Espanya.
La negació de l’opció de la consulta per part dels que lògicament haurien d’estar fent campanya pel No fa que els partidaris del Sí ens convertim, sí o sí i ben solets, en dipositaris i únics defensors de l’opció democràtica. És a dir, no només defensem el legítim dret d’una part de la societat catalana que vol culminar el procés d’autodeterminació a través de les urnes sinó que ens pertoca fer possible que aquella part de la societat catalana que s’hi oposa també es pugui expressar democràticament.
I per què? Doncs potser perquè la socialdemocràcia a Catalunya ha estat menada cap a una fallida estratègica i institucional clamorosa i perquè els seus homònims espanyols han comès a escala estatal el mateix error greu que va cometre el socialista Lerma al País Valencià fa vint-i-cinc anys, quan n’era president: voler semblar una mica conservadors, una mica fatxes, per mirar de desbancar els fatxes conservadors. Com se sap, i com cada cita electoral no para de demostrar, en la tria entre l’original i la còpia els electors tenim la mala mania de triar l’original.
A Catalunya estant es fa difícil saber si el darrer insult prové de la
presidenta andalusa o del president extremeny; si l’anàlisi interessada la fa el microcervell -per allò del micròfon- de Losantos o la fa l’ínclita Falcón. Esquerres i dretes, nostàlgics imperials i ciutadans del món, socialistes, excomunistes i populars es confonen i es barregen quan parlen de la democràcia a Catalunya. I no podem distingir i destriar perquè hi trobem la mateixa barreja d’estultícia, el mateix pensament deshonest i el mateix rebuig als raonaments i l’anàlisi mínimament objectiva. I si cal dir que el Financial Times és premsa subvencionada per la Generalitat es diu. Es diu i no passa res. Ningú s’esglaia, ningú es rebel·la, ningú denuncia mentides tan absurdes ni es queixa pel menyspreu que significa haver d’escoltar arguments tan malgirbats. No passa res.
Ens hauria agradat escoltar un bon dia alguna paraula sensata sobre el procés català en boca de Bardem, Víctor Manuel, l’Ana Belén o alguna de les icones progres a qui falta temps quan es tracta de sahrauís, tibetans o senyors amb ploma. Sobre el cas català, res. El silenci i l’excepció anecdòtica d’unes declaracions d’un entrenador de futbol, Vicente del Bosque, o d’un Iñaki Gabilondo que insisteix a fer de periodista… enmig del desert.
Mireu si ha canviat la història. Fa cinquanta va tenir lloc una campanya per reclamar bisbes catalans i ara ens tocaria reclamar progres espanyols. Tampoc caldrà. Ells fan tard i nosaltres tenim pressa.
