Diu el PP: “Ens agrada Catalunya!“. Però això es nota entre poc, poquíssim i gens. Fets, no paraules, com deia aquella campanya de José Montilla que manllevà el lema de l’escut de Cerdanyola “facta non verba”. La seva acció de govern, els seus gestos i les seves paraules demostren tot el contrari, és a dir, que la Catalunya que majoritàriament s’expressa al carrer, als mitjans i a les urnes no els agrada gens, i d’aquí que no la vulguin deixar decidir sobre el seu futur, i d’aquí que li regalin (amb amor?) el tracte injust que per exemple en matèria econòmica i d’infraestructures afecta els ciutadans del país, de punta a punta del territori i pensin com pensin. Això sí, de cara a les eleccions del 2012, el PPC va perpetrar un vídeo per “demostrar-nos” que ens estimen, i a banda treure-hi el Cobi, n’Arenas, en Floriano i na Cospedal, Mariano Rajoy hi deia que li agraden els catalans perquè… “hacen cosas”. Gràcies. “Un aplaus”. I de tot plegat, a tirar-ne un bon tros a l’olla. És a dir, suma zero i aportació pràctica inexistent més enllà de refermar en la seva convicció molts catalans que troben necessari poder triar a les urnes si volen seguir així o no.
Els cito aquest cas i ses conseqüències per exposar una idea: si volem votar, que es noti. Si ho volem fer el 9N o quan sigui, però volem votar per decidir sobre el nostre futur, ho haurem de demostrar amb fets, no imitant el PP amb el seu discurs i el seu procedir vers Catalunya. Això si no és que volem donar arguments a aquells que tenen la convicció que realment això no és un clam social al nostre país.
Qui digui que no té dubtes sobre el procés sobiranista, cap a on va, on és i on ens du, o és un inconscient o és un irresponsable, o totes dues coses alhora. Davant d’això, dues constatacions. Primera: Tenim clar on som ara i ses conseqüències, i d’aquí que una majoria de la població catalana manifesti aclaparadorament al carrer i a les enquestes que així no vol seguir o que com a mínim vol contrastar a les urnes si ho vol o no el conjunt de la ciutadania. I això ha passat perquè Espanya no ha demostrat que realment no vulgui que Catalunya marxi. Ha demostrat reiteradament tot el contrari i tot apunta que hi persistirà. Solució? Decidir sobre alternatives. Ara bé, segona constatació: la societat catalana ha de demostrar que vol ser independent, si és que realment és així. I això es guanya a les urnes. També aquest 25M, dia que malgrat el paper dels partits catalanistes i el fet que no s’hagin posat d’acord en una candidatura conjunta, es vota en un moment extraordinari que compta (que pot sumar o pot restar), camí d’un desenllaç que cal demostrar que el volem. És així? Volem votar? Demostrem-ho.
