Ja hi tornem a ser. Margallo ha tornat a ser la punta de llança dels missatges apocalíptics que pesarien sobre Catalunya en cas de… consulta! No d’independència sinó de la consulta. El ministre d’Afers Estrangers (significatiu que sigui aquest càrrec) va tornar a exposar ahir que “una consulta seria catastròfica” Ho va dir en una conferència esmorzar organitzada pel diari El Periódico. Les paraules exactes de Margallo van ser aquestes: “Oferir una consulta inviable produiria conseqüències catastròfiques en termes econòmics. No és una opció raonable i per això no hem de parlar amb el govern Mas”
Bé, per sort o per desgràcia, el procés ja fa un temps que dura i l’hemeroteca és una magnífica eina. L’endemà de la manifestació de l’Onze de setembre del 2012 (no la Via del 2013, eh, la manifestació del 2012) van començar a ploure des de Madrid els presagis paternalistes sobre què li passaria a una Catalunya independent i que deixaven les plagues d’Egipte en una comèdia de Billy Wilder. Aquests missatges jugaven amb la única certesa que tot procés d’independència, en tant que inèdit, comporta incertesa. Però jugant jugant, ja ha passat un any i mig i ja es poden desmentir algunes de les afirmacions que es van fer aleshores. I aquí és on ja va aparèixer, oh sorpresa, Margallo again.
El 18 de desembre del 2012, el ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol va afirmar que “el simple debat sobre el dret a decidir portarà pobresa a Catalunya”. Compte: no la independència, no la consulta, sinó –aleshores- el simple debat portaria pobresa a Catalunya. La teoria de Margallo és que la discussió sobre si Catalunya pot votar la seva relació amb Espanya espantaria els inversors, marxarien del país i per tant augmentaria l’atur. Aquests aturats percebrien prestacions i per tant les ja delicades arques públiques encara se’n ressentirien més fins arribar al colapse.
Bé, som a juny del 2014 i en un any les inversions estrangeres a Catalunya han augmentat un 31%. És més, de cada 10 euros que es van invertir a l’Estat l’any passat, 5 van anar a parar a Catalunya i els altres 5 se’ls van repartir la resta. Quan Margallo va fer aquestes declaracions, a Catalunya hi havia 652.000 persones a l’atur. Avui n’hi ha 592.000. Moltes, sí. Massa, també. Però 60.000 persones menys respecte els primers pronòstics de Margallo. I això no són opinions, són dades. Dades que desmunten els primers dels missatges que, gràcies al pas del temps, es poden desmentir. La resta, només es podrà desmentir si Catalunya celebra la consulta i esdevé independent. Però en una democràcia moderna, el debat i vot de les coses mai poden comportar pobresa per si sol. De fet, a ningú se li ha acudit dir que el debat sobre la continuïtat de la monarquia afebliria l’economia espanyola. Una afirmació així no hauria resistit ni les dades ni el sentit del ridícul.
