El misteri Duran ahir va deixar de ser-ho una mica. El mateix director d’El Periódico, Enric Hernàndez, va signar una informació en què afirmava que Josep Antoni Duran i Lleida després del 19 de juny “formalitzarà la dimissió com a secretari general de CiU i com a president de la comissió d’Afers Estrangers del Congrés”. Duran “conservarà la presidència del comitè de govern d’Unió i el càrrec de portaveu a Madrid, però anunciarà la renúncia a repetir com a cap de cartell en les pròximes generals”. La “gota” que hauria fet vessar el got de la paciència del líder d’Unió hauria estat “l’abstenció de CiU davant el tràmit successori al capdavant de la Corona”.
L’article acaba aclarint que Duran no renuncia al càrrec com a portaveu del Congrés perquè “aquesta plataforma li resultarà molt útil si finalment decideix ser candidat a la Generalitat”. Però no aclareix davant de quina força l’encara secretari general de CiU es presentaria com a candidat. Potser perquè encara no ho té clar ni ell mateix. Aquesta força podria ser Unió, si el seu partit el segueix en el torcebraç contra Convergència. O una altra opció política, si majoritàriament els militants democratacristians decideixen mantenir el seu partit en la federació i decantar-se per l’opció independentista.
La maniobra de Josep Antoni Duran i Lleida és un secret a veus de fa mesos. Cadascun dels passos havien quedat definits fa molt de temps. I qui hi ha al darrere de tot això? A part de Duran, no cal dir-ho. D’entrada, el mateix president del govern espanyol. Mariano Rajoy fa mesos que va comentar al seu equip de confiança que Duran “lideraria un partit per intentar recuperar la centralitat política d’un catalanisme no independentista”. És Rajoy un dels màxims interessats en la jugada. Una jugada que buscaria dividir i distorsionar l’espai més moderat que impulsa el procés sobiranista. Però és Rajoy també qui l’haurà de fer possible concretant una proposta que pugui ser alternativa a la que encarnen els partits catalans sobiranistes.
Hi ha més interessats. No només el líder del PP. Empresaris i financers d’alta volada catalans i espanyols, per exemple. Grups de comunicació. Dos, concretament, a Catalunya. Tots, a Espanya. Això és “la tercera via”. Una via que Duran sembla que aspira a liderar. Només sembla, perquè Duran és imprevisible i perquè tot això depèn del fet que Rajoy faci cas a banquers i empresaris i faci un pas al front. El final del misteri Duran depèn, també, d’altres.
