Amic personal i deixeble de Pompeu Fabra, professor de català i editor (l’Arc de Berà, on va combinar Tolstoi i Balzac amb el Manifest Comunista), “separatista sense atenuants ni reserves… va comprendre que l’alliberació absoluta de Catalunya solament podia ésser possible lluitant al costat del poble explotat contra qualsevol estructuració burgesa de la societat. Per això, quan Estat Català es transformà en Partit Català Proletari tot expulsant del seu si els homes que començaven a torçar la vertical revolucionària del grup sempre rebel i intransigent quant al fet de la plena sobirania de Catalunya, Manuel González Alba continua a les seves files amb el mateix abrandat entusiasme de sempre”, tal i com va ser definit en la glossa biogràfica publicada a “Catalunya Insurgent, òrgan del Partit Català Proletari”, el febrer de 1935. González Alba havia mort, amb Jaume Compte i Amadeu Bardina, d’una canonada, defensat l’Estat Català que el president Companys havia proclamat hores abans, aquell vespre fatídic del 6 d’octubre de 1934.
La irrupció de les CUP ha tornat a situar les coses allà on calia: tota revolució a Catalunya passa per una revolució nacional. En aquest país, hem hagut de viure desenes d’intents de separar l’esquerra de la nació. I mentre la història i els historiadors -Josep Termes el primer- s’entestaven a demostrar-nos el contrari, no han escampat les boires fins l’aparició de David Fernàndez i els seus companys. La desfeta de la guerra civil va trencar amb la tradició dels González Alba i Jaume Compte. Ara, tot just, s’ha pogut reprendre. Ho necessitàvem com aigua de maig: les CUP donen al moviment independentista la darrere transversalitat que necessitava.
Sense Convergència no hi ha independència, però tampoc n’hi haurà sense les CUP. Aquest espai de l’esquerra és bàsic -i amb el moviment que hi ha darrerament, les CUP s’alcen com un autèntic baluard que obligarà als altres partits i organitzacions (IC, Podemos, Procés Constituent) a no poder desviar-se’n-.
A vegades, aquesta pluralitat independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Les bronques partidistes habituals sovint aterren els esperits més confiats. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí i oblidar-se de tota la resta.
Només ens uneix el sí, i això, tanmateix, potser paradoxalment i tot, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No cal coincidir en massa cosa més, només en la voluntat de ser lliures i de votar Sí. A Catalunya molts prioritzem el concepte independència, el problema és el guerracivilisme que sembla que portem en l’ADN català. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor.
Ha d’existir una fracció de segon en la qual tots hem de coincidir si, com deia Rodolf Llorens el 1968, volem aspirar que Catalunya “passi de paradís perdut a hort guanyat”. Per guanyar aquest hortet, ens cal ser-hi tots.
La victòria és possible amb un enorme esforç per part de tothom. I una enorme alçada de mires. I una enorme generositat. Dit això, tampoc em sembla demanar massa: no cada any votes la independència del teu país.
Conclusió: ningú que estigui a favor de la independència no pot ser pas el meu adversari perquè en aquella fracció de segon -que arribarà- caldrà que tots votem que Sí. Creguin-me, ni que sigui una vegada a la vida, i a més de ser tots més feliços potser fins i tot aquell dia guanyarem -i això en la història de Catalunya serà una autèntica novetat.
El meu elogi per a David Fernàndez, si calgués, perquè d’algú que admira Eugeni Xammar ja no cal dir gaire coses més, és per la seva fidelitat insubornable per la llibertat i per haver ajudat a atançar -i falcar- una mica més el dia de independència.
