Els resultats de les eleccions europees han constatat una debilitat anunciada. La de la força política que lidera el procés sobiranista català. Una debilitat que ja va quedar en evidència quan el president Artur Mas va convocar eleccions demanant una majoria “extraordinària” i no la va aconseguir. Convergència Democràtica s’ha convertit en la gran esperança perquè l’anhel que comparteixen la majoria dels catalans es faci real. Artur Mas és la garantia perquè la intransigència de l’Estat –i potser de la majoria de la societat espanyola– quedi doblegada per la força de la majoria del poble de Catalunya. I perquè allò que en diuen “instàncies internacionals” l’acceptin i la reconeguin. Però Convergència Democràtica governa amb una majoria precària al Parlament i ha perdut aquestes eleccions europees. Quins són els punts dèbils que poden explicar-ho?
El primer punt dèbil de Convergència és Unió. Més ben expressat, la Unió que lidera Josep Antoni Duran i Lleida. Encara que Duran navega amb equívocs constants, com reivindicar “terceres vies” per afegir-hi tot d’una que depenen exclusivament de la voluntat del govern de l’Estat, les tebiors del líder democratacristià desagraden profundament als votants de CiU que han assumit la independència com a única via. Josep Antoni Duran i Lleida no pot encapçalar cap llista de la federació perquè rebria un fort càstig electoral. Convergència no pot comptar amb Duran per amb l’estratègia nacional que ha dibuixat i la càrrega d’Unió queda evident, i castigada, una vegada i una altra a les urnes. CiU com a “artefacte” ha estat enormement útil en els darrers trenta-cinc anys, però ara les dues peces ja no s’ajusten. El tàndem no és útil perquè Duran desgasta la credibilitat de Mas.
El segon punt dèbil de Convergència és el passat. Encara que Artur Mas ha entès que havia arribat el moment de fer el gran pas, el seu partit encarna massa els errors d’un sistema que ha quedat en evidència descarnada amb la crisi i amb els escàndols de corrupcions “menors”, com ara les derivades del finançament dels partits polítics, que molta gent vol superar. No és fàcil, doncs, que Convergència es presenti com una arma eficaç per al futur, quan encara té causes pendents amb la justícia que esguiten alguns dels seus principals dirigents. Com a conseqüència d’una d’aquestes causes, la que afecta Oriol Pujol, el partit manté un liderat bicèfal provisional. Una precarietat incomprensible en els moments que viu el país.
El tercer punt dèbil de Convergència és la por. Benvinguda sigui la prudència tan necessària en el procés sobiranista. La prudència dóna confiança als inversors i fa guanyar complicitats en les institucions i la comunitat internacional. Però la por paralitza. El punt de transgressió que necessàriament el govern haurà de superar per fer que el procés no sigui només un llarguíssim brindis al sol demanarà valentia. Un toc d’audàcia que caldrà allargar. Alguns dirigents de Convergència semblen massa lligats a la comoditat i als privilegis de la situació actual per semblar decidits a assumir-lo. Hi ha vegades que, en nom de la prudència, els dirigents convergents prenen decisions que evidencien, en realitat, falta de valentia. El procés que ha obert i que lidera políticament Artur Mas demana tota la prudència del món però no permet l’autoengany dels pusil·lànimes.
