Aquests dies se n’ha parlat molt, del discurs del nou monarca espanyol, en l’acte de proclamació davant les Corts espanyoles, després de l’abdicació del seu pare a corre-cuita i per la porta de servei. Ha estat un discurs que els mitjans de comunicació han analitzat de dalt a baix amb l’afany de trobar-hi ni que fos l’ombra d’una insinuació relativa a Catalunya, al Procés català o a nous horitzons espanyols, però no han reeixit. No han reeixit perquè era un discurs que no diferia gens dels que ja havíem escoltat infinitat de vegades en veu del rei anterior. En aquest sentit, i parlant des d’un àmbit estrictament personal, confesso que els únics discursos reials que m’interessen són els que encapçalen les grans pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer, com ara Cantant sota la pluja, Un dia a les curses o Un americà a París, a càrrec del rei de la selva.
De tota manera, crec que és pertinent remarcar les contradiccions del discurs de Felip VI per tal que serveixin d’element de reflexió a aquells catalans que encara arrosseguen una dependència emocional d’Espanya:
•Felip VI: “La monarquia parlamentària ha d’estar oberta i compromesa amb la societat a la qual serveix; ha de ser fidel i lleial intèrpret de les aspiracions i esperances dels ciutadans. […] La Corona ha de cercar la proximitat amb els ciutadans, saber guanyar-se la seva estima, el seu respecte i confiança. […] Desitgem una Espanya en què tots els ciutadans recuperin i mantinguin la seva confiança en les institucions i una societat basada en el civisme i la tolerància”. Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se’ls prohibia exhibir banderes republicanes als balcons.
•Felip VI: “En aquesta Espanya unida i diversa, basada en la igualtat dels espanyols, en la solidaritat entre els seus pobles i en el respecte a la llei hi cabem tots. Hi caben tots els sentiments i sensibilitats, hi caben totes les maneres de sentir-se espanyol”. Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se’ls prohibia manifestar-se en favor de la República i la policia practicava detencions.
•Felip VI: “Vull reafirmar, com a rei, la meva fe en la unitat d’Espanya, de la qual la Corona és símbol”. Mentre Felip VI deia això, els catalans observàvem que era la mateixa vella obsessió amb què els seus antecessors han anorreat pobles, cultures i llengües per imposar-hi la identitat espanyola, la cultura espanyola i la llengua espanyola.
•Felip VI: “Al costat del castellà, la llengua oficial de l’Estat, les altres llengües d’Espanya formen un patrimoni comú que, com estableix la Constitució, han de ser objecte d’especial respecte i protecció, ja que les llengües constitueixen les vies naturals al coneixement dels pobles i són, alhora, els ponts per al diàleg de tots els espanyols”. Mentre Felip VI deia això, la llengua catalana era esquarterada als Països Catalans, milers d’alumnes veien impedit el seu dret a estudiar en català a les escoles del País Valencià, des de Madrid es treballava per trencar el model educatiu de les escoles del Principat i les Illes, restava desmantellada la televisió valenciana, s’imposava l’espanyolització de la televisió balear, persistia la prohibició de veure IB3 a Catalunya i TV3 a les Illes, es confirmava l’atac a TV3 comminant-la al tancament de dos canals i s’ordenava l’espoliació de la meitat dels beneficis del port de Barcelona per ofegar encara més l’economia catalana.
Com veiem, tot un exercici de mentides, de cinisme i de burla a Catalunya que, per sort, no va provocar res més que badalls i somriures murris entre els catalans. I és que, independentment dels polítics que ara intenten promoure una contraconsulta sobre monarquia o república espanyoles per tal d’embolicar la troca i neutralitzar la consulta del 9-N, el gros de la societat catalana té al cap un horitzó infinitament més intel·ligent, més digne i més desacomplexat. És l’horitzó d’un poble que, tot i haver trigat tres-cents anys a despertar-se d’un malson, ha pres una determinació que canviarà la seva vida per sempre. Catalunya és a un pas de la independència, i la figura d’un Felip VI, autoproclamat-se rei dels catalans en ple segle XXI, resulta grotesca i altament esperpèntica. Va ser grotesca i esperpèntica la cerimònia de proclamació, va ser grotesca i esperpèntica la seva retòrica i va ser grotesca i esperpèntica la posterior exhibició testosterònica en forma de desfilada militar. La vida, com veurem ben aviat, sempre somriu amb ironia: va ser amb el Borbó Felip V que ens van ser arrabassades les llibertats nacionals i serà amb el Borbó Felip VI que les recuperarem. Felip VI, el Borbó de l’adéu.
