Aquests dies han passat coses que, aparentment, no tenen connexió entre elles. Primer, primer, hem tingut una molt bona notícia. Jorge Fernández Díaz ha anunciat un pla per reactivar l’economia mitjançant la contractació en origen. Pel ministre d’Interior queda clar que, “Una Catalunya independiente sería pasto del terrorismo y el crimen organizado fácilmente“. La notícia ha estat rebuda amb revetlles improvisades arreu del món. S’han vist cares de felicitat desdentada mentre la bona gent necessitada disparava Browning M2, M249, Ak-47 contra qualsevol cosa que es mogués. Es calcula que són nombroses les organitzacions terroristes que esperaven una oportunitat laboral com aquesta: Al-Takfir; Babbar Khalsa; Aum Shinrikyo, Gama’a al-Islamiyya, Mojahedin-e-kalq, Hizbul Mujahedin, Front d’Alliberament del Llambric Oprimit, Nucli Anti Imperialista de la Verdureta a la Brasa…. Bé, molta sort a tots, i endavant les atxes.
Ha provocat una certa estranyesa que el ministre d’Interior hagi anunciat una mesura econòmica. Clar, ell toca més el tema clavegueram, lampisteria, congeladors, bodegues…. Però els que el coneixen diuen que el dia de la mesura per la Nova Economia Terrorista el ministre estava neguitós. Rrrrrrrrr…. Tenia com mal de panxa. Alguna cosa el molestava. I no va parar de mirar al cel. Era 24 de juny. Sant Joan. Mmmm…. quin paio en Joan. Pescador. Enfonsava la mà. Et treia un calamar gegant d’una sarpada. Res, una micona de sal, uns bocinets de julivert i a mossegar. Ep, havies de fotre el cap dins i devorar-lo des de l’interior. Això feia que molta gent sortís corrent al veure un home-calamar, però així també et deixaven menjar tranquil. Joan, a més d’amic dels calamars, era deixeble de Jesús. Uf, si n’eren! S’ho explicaven tot i fins i tot es veien després de ressuscitar i anaven a menjar mol·luscs. Rrrrrrrrrr… Fernández Díaz està regirat. El cefalòpode, en Joan… Rrrrrrrr… Sua. Se li apareix. Jesús i Joan tornant de festa de matinada a Cafarnaüm. El pescador 24 hores llença l’ham: “Mestre, hem vist a un que feia ús del teu nom per fer fora dimonis, i li hem dit que no ho fes, perquè no et segueix amb nosaltres” (Lluc 9:49). Què dimonis volia dir tot això?
Rrrrrrrr…. El ventre de Fernández Díaz ho pressentia. Quedaven poques hores. Però què podia fer? Juga al mus amb la Verge, salta a la corda amb Santa Teresa, fa ganxet amb Santa Calamanda, es moca harmònicament amb Santa Tàrsila.. Vaja, té tots els Sants i Santes a un chiquipark de concentració. Però… Rrrrrrrr.. No hi havia res a fer. Al dia següent, el 25 de juny, tornava a néixer Andy (Adrià): el fill de Rosemary Woodhouse i Satanàs. Ara ja era grandet, perilloset: 46 anys des de que es va estrenar la pel·lícula La llavor del diable. Un matrimoni. Un edifici. Pors. Desequilibris. Ambicions. I au, Satanàs, que es passa per la pedra a Mia Farrow, i tenen un crio: és el naixement de l’Anticrist. Ara tornava a aparèixer. El petit de Cal Satanàs, l’hereu, novament, com un etern retorn. El món perillava. No n’era conscient, perquè el nou maligne… A una Catalunya independent Bambi moriria esquarterat per psicòpates amb serra elèctrica i la seva carn es vendria com a llomillo ecològic. A una Catalunya independent ET no aniria en bicing i portaria un tanc per destruir tot el sistema solar. A una Catalunya independent Elvis ressuscitaria, es negaria a inventar el rock, i assassinaria a Kennedy a cops de guitarra….
Fernández Díaz ja no sap què fer per aturar el caos. Li aconsellem que truqui via ouija a Jacint Verdaguer.
Verdaguer, a més de nom de carrer, era capellà, màster en barretines i llacets, poteta, guanyava tot això dels jocs garden center però lo més interessant és que feia exorcismes. Això sí que és serio. De 1890 a 1892. Feia domicilis. Carrer Mirallers, 7. 4t. Barri de la Ribera de Barcelona. Casa de l’Oració. Foragitava al maligne. Els exorcismes eren a una sala guarnida. Els malalts es posaven a banda i banda de l’altar. Tam-tam… pujaven els dimonis com si enfilessin escales que no acabaven mai. Tam-tam. Treien el cap. Els cossos tremolaven. Tot es movia. Arribava el dimoni! Es posava a ballar un rock. Els malalts també: menjaven bocins de vidres, agulles, cridaven, parlaven…. El rock espasmòdic el va inventar Verdaguer. Després, quan arribava a casa, ho apuntava tot. Increïble. Talls de veu del diable copiats per en Verdaguer:
“Nosaltres te farem la guerra: fins les arenes del mar farem caminar per perdre la causa, i el dia que tingues lo peu pla, la sorra mateixa vindrà contra tos ulls per enterbolir-te”
“Lo veure la veritat fa ordinari, fa grosser”
“Nosaltres tenim una regadora, no de les dels jardiners, sinó de les grans, que en surt una mànega d’aigua, que no és aigua sinó fems per enfemetar-ho tot”
“Jo só la màquina d’escórrer els cors. Quan los tinc escorreguts, los omplo de lo meu: los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments, ja no tinc por de res. Entro i surto d’allà on vull”
“Hem fet un robo de dinamita per tirar a terra iglésies. Ja ho veureu en los diaris. Conjurau-ho i destruïu-ho, ja que teniu poder. Lo govern cerca els lladres; li costarà de trobar-los perquè som nosaltres”
“Vosaltres estau al mig de la batalla. Si reculau per por de gana, de gana morireu; si reculau per por de set, de set morireu; si reculau per por de ser pobres, de pobresa morireu. No reculeu. Jesús vos ho diu. D’allò que reculareu, d’allò no us faltarà”
Sense paraules. I mirar que he conegut diables… La meva preferida és aquesta. Apareix el dimoni. Verdaguer diu: “Anau a l’infern”. El diable respon: “Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern; tots som a la terra. L’infern està per llogar: sempre hi enviem estadants”. Clap, clap…. Colossal.
Tot això és el que porta Fernández Díaz dins. I el que escup. Què sàpiga que entre Déu i jo ho sabem tot. I he parlat amb el de dalt i m’ha dit que no entra al cel ni fart de vi. Té de catòlic lo que un pollancre endiumenjat té d’enginyer post nuclear dins d’un búnquer radioactiu. Res. Menteix. Fa mal. És immoral. No el creieu: no és catòlic. Ja sabem què és. Verdaguer té la solució. Ja li hem donat l’adreça.
Però lo més preocupant de tot ja no és això. Com va dir el periodista Eugeni Xammar, a pocs anys de morir, “No sóc, ni per molt, pessimista quant a l’esdevenidor. El dia que la crosta actual es trenqui, tothom podrà veure i molts potser ho descobriran amb sorpresa, que es tractava d’una crosta molt més prima del que sobretot en certs moments, podria semblar. Tots els catalans tenen, al meu entendre, el deure d’oposar-se a l’enviliment; és a dir, a la descatalanització de la terra. De la manera de complir aquest deure amb la màxima efectivitat, cada català ens jutjarà per ell mateix, segons els seus mitjans i el seu temperament”. Tinc por, no pas del diable, sinó que si un dia som independents els hospitals quedin col·lapsats. Moltes persones quedaran en estat de xoc. Els semblarà increïble com hem aguantat tant. Com hem suportat tanta ruqueria. Com hem consentit diables de paper. Com hem permès tanta maldat.
