Un dels aspectes potser més ridículs de la nostra política és la dependència que es mostra envers certes figures. Des de fa estona que la política ha acabat sent una mena de passatemps semblant al futbol, amb la mateixa escolàstica inútil, els seus tòpics, els seus rumors i els seus fetitxismes més o menys fanàtics. La política és més una forma d’entreteniment -de passatemps diguem-ne il·lustrat- que no la forma més noble de debatre sobre els valors que haurien de fer possible una millor vida en comú. D’aquí el personalisme d’aquest debat polític de cafè -que si Duran, que si Navarro, que si Espinete-, i les lectures infinites, carrinclones i petulants que es generen entorn de certs homes i dones de la corda política.
Periòdicament parlem de Duran i Lleida, com si d’aquest senyor en depengués el destí d’alguna cosa important. A mi em cau molt bé Duran i Lleida: crec que és un home polític de primera qualitat. Però un cop dit això, crec que tampoc se n’ha de fer un gra massa. Dels esternuts d’un senyor o l’altre -tingui sang blava o verda- no n’han de dependre tants de fervors polítics, sobretot si el senyor ens té acostumats a aquesta mena de jugades cursis.
Duran i Lleida voldria que la seva tasca fos decisiva, que de les seves maneres i del seu estil en depengués en bona mesura el destí del país, però, més per culpa de les dinàmiques de Madrid que de les de casa, tot això s’està mostrant cada dia més obsolet -la negociació, el pacte…-, i sense que a aquesta obsolescència l’acompanyin tants fantasmes anarquistes i destructius com ens voldrien fer creure.
Des de Madrid han encetat la dinàmica unilateral; els primers independentistes radicals van aparèixer a Madrid, doncs, i dins del PP, amb les seves decisions, com si Espanya fos únicament seva. Ells independitzaren Espanya de Catalunya, i la tiraren a la cara del país, com qui esperona una corrua de gossos.
El que s’està fent des d’aquí és només provar d’encaixar el cop, aguantar el tipus i comptar voluntats entorn d’una altra manera de fer les coses. Amb això no hi ha ni la meitat del radicalisme que ens voldrien fer creure; fet i fet és bastant inofensiu. Potser és una altra manera de negociar, o d’aconseguir forçar una negociació futura amb millors cartes. Si Duran no ho entén així és que té un problema. Ja s’ha acabat aquell temps en què la política era aquella gracieta inútil i llefiscosa de La escopeta nacional. Fins i tot en el PSC ja se n’han adonat.
El que voldria Duran és aquesta Espanya unida amb una Catalunya forta i a repèl, amb més quotes d’autogovern i incidència; Duran és un reformista magnífic. Però el seu eclipsi, que pot tenir molt de llastimós, no és més que una altra manera de constatar que el reformisme és una ximpleria, almenys davant d’un espanyolisme radical que no està disposat a cedir ni el bon dia. Reformisme vol dir política moderna; i d’això a Espanya no en volen saber res. Tenen el poder i la garrotada. ¿Per què haurien de cedir? Tanmateix no poden enganyar-se a si mateixos i deixar de veure que tot això fa aigües, per molt que posin oripells a no sé quina coronació.
I amb Rubalcaba -el fantasma- tot el que ha aconseguit Duran són fotos de passadís, ja ho sabem: si tot el que pots fer per les teves idees és perpetuar la farsa d’un reformisme que no vol ningú, ni tan sols els que han liquidat el seu partit a canvi de donar ales a una monarquia tocada: ¿no és veritat que ha arribat l’hora de fer un pas enrere?
Perquè ja ha passat el temps de seguir tocant portes, d’anar amunt i avall amb paperets i missatges de compromís, de concessions aquí per esgarrapar allà, de reunions i sobretaules i aclucades d’ull de vidre; el vell catalanisme possibilista s’ha de jubilar, sobretot perquè li han clavat massa punyalades a l’esquena.
Si et paguen per obtenir acords i negociar i no ho aconsegueixes…: ¿potser no és el moment de replantejar-se el sentit de tot plegat? La missió ha fracassat, i tu amb ella.
Que Duran i Lleida es retiri culpant el sobiranisme és simptomàtic: amb això podria jugar la carta del PP, amb una aversió molt accentuada cap a tot allò que faci olor d’esquerra -o d’Esquerra. Duran i Lleida potser espera que els catalans es barallin entre si abans de decidir-se a fer res de massa greu, i que llavors els seus dons fantàstics de bon polític siguin enyorats, i que l’anem a buscar a les portes de la sauna. I això no hauria de passar.
Ara que fins i tot els resultats electorals europeus capgirats ens demostren al força del sobiranisme (res no es mou, les apostes sobiranistes no tremolen a pesar del sorpasso: paraula odiosa, per cert…): ¿què poden esperar del divorci entre Unió i Convergència? ¿Algú espera que Unió tingui la força necessària, electoralment parlant, per alçapremar una rebaixa de l’ambició sobiranista? Si la tingués, però, el PP tindria una altra palanca, ui.
Seria bo que Unió passés per les urnes per a saber de què estem parlant en veritat, i que cadascú parli amb la força que se li dóna amb el vot, no amb el poder de velles corones, amb les herències de la vella política, o amb la brillantor d’un verb que fa plorar els àngels o ja no escolta ningú.
Potser tens tota la raó, Duran, però només amb la raó no basta davant del mur de les lamentacions, sobretot en un país en què cal que la política aprengui a posar-se per fi a l’alçada d’un vertader ideal democràtic que ni caigui en el populisme ni posi en perill les llibertats. Doncs res: records a la família, etc.
