El president de la Generalitat ha decidit escurçar la seva estada als EUA per poder assistir a la coronació de Felip VI. L’argument del president per prendre aquesta decisió ha estat molt clar, diguin el que diguin els que escruten els moviments del president des dels dos extrems. El president ha justificat la decisió per demostrar que Catalunya té “respecte institucional i bon veïnatge”. El president ha parlat en nom de Catalunya, que és el que li pertoca quan parla en nom de la institució.
Però és que, a més, el president assistirà a la cerimònia després que la federació de CiU s’hagi abstingut en la votació del projecte de llei de successió. Per què ens ha d’estranyar que el president compleixi els seus deures institucionals? Els que han generat incògnites sobre què pensava fer el president de la Generalitat, no entenen quin és el paper que ha de tenir el cap d’un govern democràtic com és el nostre. És veritat que Artur Mas presideix la federació i el govern del país al mateix temps, però és precisament per això que un dia pot aprovar l’abstenció en una reunió partidista i al cap d’unes hores complir, com a president de la Generalitat, amb el protocol institucional, atès que Catalunya encara és membre de l’estat espanyol.
¿És que hi ha algú que es creu que els diputats d’ERC, o de CiU, o d’ICV-EUiA faran com Amaiur i no assistiran a la votació del projecte de llei? Això és el que també feia el Sinn Féin fins que un dia, el 27 de juny de 2012, van fer un gir simbòlic espectacular, fruit, també, del seu sentit institucional, de partit de govern. Els ho explico. Martin McGuinness, el “número dos” dels republicans i antic comandant de l’IRA, en la seva condició de vicepresident del govern de l’Ulster va estrènyer la mà de la reina Elisabet II en dues ocasions, primer en privat i després en públic, en la visita que la monarca britànica va fer al nord de l’illa. Aquella era una imatge difícil d’imaginar quinze anys abans. I tanmateix es va produir. No crec que ni McGuinness ni el Sinn Féin fossin fervorosos monàrquics ni que això fos llegit a Irlanda del Nord com una claudicació. Al contrari, els va fer més forts i creïbles. Més i tot que el fet, si volen vostès anecdòtic però significatiu, que els diputats i els càrrecs institucionals del Sinn Féin sempre vesteixin impecablement i no es presentin a l’Assemblea, que ja saben que és regional, espitregats o calçant sandàlies (encara que de vegades els pogués servir per fer-ne un bon ús mediàtic i moral), que és el que passa aquí.
El sentit institucional és molt important. Només els que volen rebentar-ho tot se’n foten. I ves per on, no passa amb tots. Una dona tan radical i alternativa com Teresa Forcades no es desprèn del seu vestit de monja ni que la matin. A cada moment i en cada lloc ens demostra a quina cleda pertany, cosa que també fa el bisbe de Solsona, un opusdeista que políticament està situat als antípodes de la venerable benedictina, que tampoc no es desfà mai del clergyman. A l’escolapi Enric Canet i al pare Manel, en canvi, no se’ls pot distingir entre els ciutadans “normals”. El que vull dir és que l’estètica i el protocol tenen importància per a tothom. La cortesia institucional, també. Fa cosa d’un any, Salvador Cardús va escriure que els catalans tenim un escàs sentit institucional per culpa d’un tarannà entre poc amant dels formulismes i obertament irreverent davant de qualsevol ordre jeràrquic. Mirant com vesteixen les monges Forcades i Lucia Caram, no ho tinc tan clar. I és que sostenir unes conviccions fortes i extremes no està renyit amb mostrar a qui ens devem en l’ordre jeràrquic. A Déu o al poble. Cadascú tria.
Però tornem a la qüestió de la coronació i el president. La decisió del president Mas de traslladar-se a Madrid em fa l’efecte que ressalta encara més, i d’una manera gestual evident, que els intransigents són ells, el govern espanyol. Que són ells, el govern i la monarquia, els que es neguen a dialogar i que només exigeixen submissió. El president sempre ha dit que la “revolta” catalana ha de ser tranquil·la i democràtica, a anys llum dels sobresalts que en el passat ens han fet perdre bous i esquelles. No calen, per tant, estridències innecessàries. I així ha de ser encara que considerem que els “poderosos” de Madrid siguin uns pocavergonyes. A Catalunya cadascú ha de fer el seu paper. Les institucions no poden actuar igual que els moviments socials. ÉS per això que de la mateixa manera que el president no va apuntar-se a la cadena humana de l’Onze de Setembre de l’any passat, tot i mostrar-hi simpatia; el dia 19 de juny ha d’assistir a la coronació a pesar que consideri que el nou rei és el recurs dels immobilistes per taponar el sobiranisme que ell defensa. L’important és el que constatava el president en la nota en què comunicava la seva decisió: que el procés català continua perquè, malgrat el menyspreu de les institucions espanyoles, al darrera hi ha una majoria social àmplia que reclama poder votar, un consens polític majoritari i perquè les coses es fan amablement i de manera pacífica i constructiva. Catalunya no és Ucraïna ni vol ser-ho. Per tant, fer-se un autogol és perdre la final perquè el contrari es tancarà en banda.
Mentre escrivia això he recordat una situació ben complexa que explica Michael Ignatieff, en aquell moment cap parlamentari dels liberals del Canadà, en el seu darrer llibre Fuego y cenizas. Escriu que després de les eleccions generals del 2008, Stéphane Dion, líder del partit, va anunciar que havia negociat un pacte secret (amb desconeixement fins i tot del seu cap parlamentari) amb Jack Layton, del Nou Partit Democràtic, de signe esquerrà, i Gilles Duceppe, del Bloc Quebequès, per foragitar del govern d’Ottawa els conservadors d’Stephen Harper. Ignatieff, que havia estat —i ara torna a ser-ho— professor a Harvard, és un home d’arrelades conviccions unionistes, més que Dion, que és qui els de Societat Civil Catalana passegen per aquí de tant en tant. D’aquella conxorxa, que ell considerava il·legítima (una cosa força semblant als dos tripartits nostres), l’escandalitzava, i cito literalment, que “ante mí tenía a un líder desesperado por aferrarse al poder por cualquier medio y capaz de recurrir a un golpe de efecto para sobrevivir. […] Aquí estaba un líder político [Dion] con principios y una excelente reputación por combatir la retórica separatista en Quebec queriendo firmar un acuerdo secreto con el líder de un partido separatista”. No em diran que l’anècdota no és bona. Explica moltes coses del capteniment dels polítics canadencs. Dion hi sobresurt com un oportunista, però el Bloc Quebequès tampoc no queda gens bé. ¿Què els semblaria que ERC es decidís a donar suport “extern” a un govern del PSOE i IU per desbancar el PP i destronar el Borbó? Una lògica surrealista que podria justificar-se amb tota mena d’arguments institucionals.
Els ho explico perquè vegin com poden canviar les coses. D’enemics a aliats. Un unionista canadenc demanant ajuda als separatistes quebequesos per carregar-se els conservadors que gairebé sempre han estat hegemònics al Canadà. Però això no és tenir sentit institucional, simplement és una mostra delirant d’aquella politiqueria que la gent ja no suporta. A més, explica molt millor que no pas cap altra teoria per què Dion va perdre el lideratge del partit davant Ignatieff al cap de poc temps i per què el Partit Quebequès està avui en una situació de ruïna electoral. Ras i curt, l’anada a Madrid del MHP Artur Mas no respon ni a la politiqueria ni a una lògica espanyola, sinó al sentit institucional que ha de tenir qui presideix la màxima institució que avui per avui tenim els catalans.
En política més val no forçar les coses si el que vols és guanyar credibilitat. Per tant, de la mateixa manera que l’abstenció de CiU és una decisió prou encertada del “hands off” per visualitzar la irremeiable desconnexió del catalanisme moderat del vell pactisme, la presència del MHP Artur Mas a Madrid desconcerta els seus crítics i enemics i n’afebleix l’atac d’una manera preventiva. Els que no saben què fer davant la resistència i els mesurats moviments del president Mas o bé tenen por del procés sobiranista, pleguen. Potser també els hauria fet plegar la gent amb els seus vots. Però aquesta és una altra història.
