L’endemà, crescuda i estarrufada, atacava a primera hora: “¡Orgullo y satisfacción, orgullo y satisfacción, orgullo y satisfacción!” ¿D’on dimonis ho devia aprendre, tot això, si només ha respirat a casa aires republicanots? No ho sé, però el cas és que, jo, vinga pentinar-la i donar-li pipes ben salades, i ara, quan li vaga, comença tot d’una: “¡Estima, respeto, confianza, dignidad, prestigio!“. I mira que la vaig criar amb mots senzills i fàcils d’aprendre: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar…”. Però, esclar, com podia pensar, pobre de mi, que l’estava preparant per fer-se de la colla dels depredadors armats. Com podeu comprendre, he cuitat a imposar-li un càstig exemplar rebaixant-li a la meitat la ració diària de pipes. Debades. Només falta que em vegi llegint a l’estudi, on disposa d’una perxa de permanència, perquè de cop esclati la tempesta verbal: “¡Energía, ilusión, dignidad, protección, esperanza!“. Vatua, Cristo, amb la renouera!
Per contraatacar, he començat amb classes de reeducació: “¡Radicalitat democràtica, drets col.lectius, economia solidària, empoderament popular!”. Al principi, s’ho va anar empassant amb més o menys resistència, sobretot en sentir “empoderament” (fins ahir, feia de cotorra molt normativa, tot s’ha de dir), però al cap de poc, ja hi tornava: “¡Civismo, tolerancia, honestidad, rigor!“. Fart de sentir-la, li vaig embenar els ulls, la vaig tancar en una cambra fosca, i li vaig posar un dia sencer i la nit corresponent un recull de cançons de la terra i alguna en anglès per no pecar de monolingüisme pertinaç. Va ser inútil. Quan, penedit d’haver sotmès l’au pertinaç a una pena tan dura, la Clotilde clamava, impertèrrita: “¡Culturas, tradiciones, lenguas, vías, puentes, Antonio Machado, Espriu, Aresti, Castelao…!“. Arribats en aquest punt, ja no vaig poder més, i m’hi vaig encarar, vaja si vaig plantar cara a l’ocellot. “Escolta, atrevida ignorant”, que li dic, “¿com goses esmentar Machado? ¿No sabies que va morir a Cotlliure, fugint dels assassins que, anys més tard, van entronitzar el pare de la nova patum reial?
¿I no saps que, en prohibir el franquisme un homenatge al poeta a Baeza, organitzat pel jurista Cesáreo Rodríguez Aguilera, es va haver de presentar a Barcelona, en un homenatge gairebé clandestí, un llibre titulat “Antonio Machado en Baeza“? De moment, vaig aconseguir tenir-la una estoneta callada, però hi va tornar de seguida: “¡Igualdad, solidaridad, respeto, sensibilidades, amistad, hermandad, fraternidad!”. D’una manotada la vaig fer volar dalt de l’armari i vaig escridassar-la: “I encara goses dir el nom d’Espriu, en aquesta casa, quan has sentit tanta gent recordar que ell deia que no cal esperar res de Madrid, i que tot allò que no fem per nosaltres mateixos, no ens serà donat!”. Sense reprendre l’alè, jo prosseguia: “¿I què en saps tu, d’Aresti, desgraciada? Aquí, a Barcelona, es va sentir per primera vegada el seu poema, “Egun da Santi Mamiña“, en la veu de Mikel Laboa, l’any 1964, a la Cúpula del Coliseum, on l’havia portat la benemèrita Maria Aurèlia Capmany. I el mateix Espriu va posar la veu a un documental, en què també hi participava el lehendakari Garaikoetxea, que il.lustrava el poema d’Aresti “Niren aitaren etxea“, o sia, “La casa del meu pare”, que va traduir Toni Strubell: “Em deixaran sense braços / sense espatlles / i sense pits, / i amb l’ànima defensaré / la casa del meu pare”. En veure-la capcota i vençuda, li vaig estalviar recordar-li que Castelao havia mort a l’exili, justament a Buenos Aires, d’on procedien els avis de Clotilde (o els rebesavis, que, d’edats i generacions de cotorres, no hi entenc gaire).
Però les cotorres que s’han adaptat al medi barceloní són molt astutes, no en va han disputat, amb èxit, el terreny urbà a tota mena d’ocells. De manera que, l’endemà, després de fer-me unes quantes moixaines, tornava a la càrrega: “¡Cambio, transformación, progreso, impulso, convicción, actitudes, mentalitades!“. Estic desesperat, i em temo que no tindré cap més remei que posar-la a dieta absoluta de pipes ben salades. (Esclar, que sempre poden aparèixer els de la Societat Protectora d’Animalons Monàrquics i denunciar-me per un, ai las!, tan cruel comportament.)
