Aquests dies, el Conseller Mas-Collell m’ha donat almenys un parell de motius de satisfacció. Amb el seu posat aparent de professor distret, aquest polític que, a la vegada, és un gran economista, fa més aviat l’efecte de voler evitar, sempre que sigui possible, les situacions conflictives. De fet, tots som perfectament conscients de que la part dels nostres diners que ens ha de tornar el govern central passen per l’aixeta del ministre Montoro i que, sempre i més encara en temps de retallades, el funcionament de l’administració i, en definitiva, el de tot el país i els seus serveis socials, depèn de la diligència i dels terminis de la transferències que discrecionalment es digni aplicar el ministre d’hisenda. La cosa és, doncs, complicada “per se” i encara més quan el titular de la cartera és un polític que entre mandat i mandat, com a membre del govern, es dedica a dirigir una empresa, Montoro y Asociados, d’assessorament fiscal per a ajudar les empreses a pagar menys impostos. No sé si serà veritat, però ara fa uns mesos es va comentar que el ministre es va indignar molt quan l’agència tributària va imposar una sanció molt elevada a l’empresa mexicana CEMEX i que, com a reacció, va cessar i destituir tota una sèrie d’alts càrrecs per haver perjudicat una firma que estava planejant una gran inversió a Espanya i perquè els funcionaris ho havien fet per la seva condició de socialistes. En tot cas, el Conseller va tenir sempre un capteniment de gran prudència i mai no va utilitzar l’expressió “Espanya ens roba” ni va fer servir aquest argument a les successives negociacions o a les seves declaracions.
Nogensmenys, en data ben recent, almenys a mi, m’ha donat una alegria. En efecte, en lloc de discutir si la balança fiscal demostra o no un espoli, tenint en compte que l’última i única disponible és del 2005 i publicada el 2008, el que ha fet és elaborar-ne una de nova i donar-la a conèixer. Resulta, doncs, que ara ja podem parlar de xifres concretes i que, en qualsevol cas o amb independència del mètode escollit (tant si és els dels fluxes monetaris com si és el de càrrega benefici supera àmpliament el nivell màxim de solidaritat del 4% del PIB que autoritza el Tribunal Constitucional de Karlsruhe a l’Alemanya federal. Aquí, el dèficit oscil·la entre els 11.000 i els 15.000 m. d’euros anuals. A part d’això hi ha també el model de finançament que ningú no preveu que s’aprovi ni aquest any ni el que vé. I, en aquest sentit, Mas Colell, sense parlar de robatori, sí que fa referència a l’actitud del govern del PP que practica de manera sistemàtica la frenada contra l’economia catalana pel procediment del tracte discriminatori, la recentralització i l’asfíxia financera.
Justament aquests dies ens toca viure un nou episodi de la política aeroportuària destinada a obstaculitzar el creixement d’El Prat i a invertir xifres faraòniques i concedir privilegis a favor de Barajas. En una Europa on Espanya comparteix només amb Romania el trist i lamentable sistema de ineficaç gestió centralitzada, la privatització del 49% d’AENA amb la persistència de la lamentable gestió unificada és, una vegada més, una punyalada contra l’eficàcia del mercat lliure i la racionalitat, que tot ho supedita a seguir malbaratant recursos en terminals, múltiples i ruïnoses, autopistes gratuïtes, AVE’s i metros destinats a que l’aeroport de Madrid pugui desertitzar la resta del territori. Així, doncs, amb el nostres, diners fan actuacions que ens ensorren i practiquen favoritismes que, a sobre, no funcionen, tal com ha dit també el Conseller Mas Colell.
En resum, Madrid apreta, però no ofega, perquè com a colònia extractiva sí que ens volen retenir, ni que sigui per la força. Només a fi de seguir-nos explotant. Vegin, sinó, com el Port de Barcelona ha d’ingressar el 3% dels seus beneficis per a subvencionar d’altres ports no rendibles i com el 3% de la facturació s’ha de destinar obligatòriament a l’ens “Puertos del Estado”, sense la intervenció del qual no es poden fer ni les obres de connexió amb la xarxa ferroviària. O bé, pensin en la competència exclusiva de la Generalitat en màteria de comerç interior que acaba en mans d’una gestió estatal amb empresa privada model MERCASA – MERCABARNA. En realitat, Madrid ho contamina tot i, p. ex., ara hem sentit el dòcil, servil i mansuet Durao Barroso, president de la Comissió de la UE acusant el Banc d’Espanya d’haver tingut coneixement de totes les malifetes de la banca espanyola durant aquesta crisi i d’haver guardat silenci. L’acusació, que podria tenir conseqüències judicials si es concreta, es refereix al període del governador MAFO, però ja en temps de Luis Angel Rojo vàrem veure adjudicar el Banesto al Santander i després al governador incorporant-se al consell d’administració del Banc de Botín. Ara veiem també la foto del futur Felip V de Catalunya i VI d’Espanya (que aquí “Felipe el Hermoso” no va regnar atès que teníem el rei Ferran, ja morta Isabel la Catòlica i abans que fallés l’intent de casar-se amb Germaine de Foix i veure si tenia descendència) en l’acte de lliurament d’una beca al Pablo Iglesias de Podem tot compartint la presidència amb aquest Miguel Blesa que, pel que es veu, no va cometre cap delicte a CajaMadrid – Bankia.
L’actualitat, però, ens porta a un terreny tan desfavorable per a les personalitats del PP com el del trànsit rodat. Si fan memòria recordaran el portaveu del govern Aznar (M.A.R. – Rodriguez) detingut mentre conduïa molt carregat d’alcohol i que, un any després ja torna a tenir carnet. A continuació va venir l’Esperança Aguirre topant amb la moto del guàrdia urbà que volia denunciar-la per estacionar al carril-bus. Posteriorment el jutge procedent de la FAES – PP banca ultra, Enrique López que com a magistrat del Tribunal Constitucional igual ataca l’Estatut de Catalunya que quadruplica la taxa d’alcoholèmia en moto i sense casc i se suposa que rebrà tracte de Farruquito, Ortega Cano o un indult com el que el govern acaba de concedir a un guàrdia civil que havia filmat escenes de violència sexual. Ara, però, tenim el fermall d’or, amb el fill del ministre de Justícia Gallardón que té un accident amb un altre vehicle i es fuga per a no passar proves d’alcohol o drogues i, perseguit fins a casa seva, fa sortir els escortes a dir que no hi és. Tot un ciutadà tan valent com el seu avi matern que encara va dir l’altre dia que, si cal, tornarà a venir a Catalunya amb la “legión”. Són tants que el perfil d’aquests significatius representants del PP els podria definir com a personatges que confessats, combregats i plens d’alcohol es tornen perillosos i esdevenen el volant d’un vehicle un perill públic. Francament no se si servirà de res que es digui que l’indult no pot convertir-se en una sortida generalitzada.
Finalment Tony Blair l’exprimer ministre britànic que va participar junt amb Aznar a l’aquelarre de les Açores a favor de la guerra de l’Irak ha hagut de sortir ara a justificar que no hi havia armes de destrucció massiva per destruir i que la guerra del 2003 que ells van patrocinar no va ser la causa del caos actual. Aznar guarda, naturalment, silenci i comprova que al Tribunal de Comptes que ha de vigilar l’ús dels diners públics hi ha molts familiars dels supervisors magníficament col·locats i que un d’ells és casualment el seu germà Manuel. De totes maneres, el debat República versus Monarquia ja no es planteja amb dos candidats només (Aznar – PP i Bono el de ” mi padre era falangista” – PSOE). Ara, a cavall de la “Gross Koalition” sembla que Felipe González es deixaria postular. De fet, a Suresnes, ell i Alfonso Guerra ja hi van anar amb la permissiva actitud de “nihil obstat” de Castellana, 3, seu de la presidència de Carrero Blanco. En fi, viure per a veure.
