Quan El Procés acabi també es podrien escriure novel·les o guions de pel·lícula sobre què hauria passat si l’Estat Espanyol hagués actuat d’una altra manera en plena efervescència independentista. S’imaginen què hauria passat si, enlloc d’un cop de porta, Mariano Rajoy hagués contestat a Artur Mas que estava disposat –no ja a concedir- sinó a estudiar això del pacte fiscal? I si la Llei Wert no hagués existit mai? I sí l’Estat, com un sol home agafat de la mà de la Generalitat, hagués anat a lluitar per un corredor del Mediterrani amb traçat mediterrani?. I si mai s’hagués plantejat el tancament de TV3? Què hauria passat, en definitiva, si l’Estat hagués vist a Catalunya com un dels seus puntals enlloc d’una propietat a la que es pot menystenir, maltractar i incomplir pactes? Segurament la cosa hauria anat diferent, però ara ja és tard. La resposta ja només la tindrem en pel·lícules de ciència ficció.
Quan El Procés acabi, l’estratègia de ‘seducció’ de l’Estat Espanyol envers Catalunya s’haurà d’estudiar a les facultats de Polítiques sobre com no s’ha de fer front a un conflicte territorial si el que es vol és retenir aquell territori dins del mateix estat. Aquesta setmana hem tingut dues noves mostres, però fa mesos que n’hi ha una cada dos per tres. En dos dies de diferència, el ministeri de Foment i el de Cultura, han aportat dues decisions per ajudar a –mode ironia activat- fer més atractiva per als catalans la continuïtat de Catalunya a Espanya.
El primer d’aquests gestos de màrqueting emocional és el perpetrat pel ministeri de Foment, aquell ministeri gestionat per l’amiga de Catalunya i promotora del diàleg intergovernamental, Ana Pastor. Foment, a través de Puertos de l’Estado (amb seu a la bella ciutat portuària de Madrid), ha decidit redistribuir els beneficis dels ports de l’Estat de manera que els rendibles ajudin als deficitàris. En el cas del de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, la cosa aniria així: la meitat dels beneficis per al Port de Barcelona, l’altra meitat per ajudar als altres ports de l’Estat. No és que fins ara no doni res: fins ara, el Port cedia un 4 per cent de la seva facturació a la institució (Puertos del Estado amb seu a Madrid) i un altre 4,5 per cent a aquest fons de solidaritat per als altres ports. Deu ser insuficient i ara la fuetada es triplica. L’any 2013 el Port va cedir 10 milions d’euros, però seguint aquesta normativa l’any 2014 seran 37 milions d’euros. No és cap mecanisme nou, es tracta de traslladar als molls el que ja es fa amb la redistribució fiscal i que es tradueixen amb unes balances conegudes per tots. El que passa és que vist escrit en un decret evidencia que es fa de manera descarada.
I dos dies després d’aquest anunci, l’amic José Ignacio Wert va comunicar la interrupció del retorn dels mal anomenats Papers de Salamanca. (Mal anomenats perquè són els Papers A Salamanca). Wert es va treure de la màniga una nova fòrmula per evitar i reduir la (ja de per sí) lenta devolució d’aquests documents. La trampa consisteix en una cosa tan burda com la següent. Fins ara el Ministeri de Cultura donava els papers a la Generalitat i era la Generalitat l’encarregada de discernir entre documents de l’administració i documents privats (amb hereus a qui lliurar-los-els. En cas negatiu els passava a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat). Doncs bé, ara s’han inventat un altre decret consistent en no tornar a Catalunya els papers dels que no se’n puguin acreditar propietari. Per tant, des de Salamanca, es decidirà si un paper té propietari. Si el troba, el Ministeri el tornarà, però si no, es quedarà eternament a Salamanca. I és igual que aquests amants de la legislació a ultrança es passin pel clatell tota una llei aprovada al congrés amb el conseqüent conveni entre govern espanyol i govern català. Si no t’agrada t’hi poses fulles.
