Segons explicava Francesc-Marc Álvaro en una suculenta entrada del seu blog Desconnexio.cat corresponent al passat dia 27, el president Artur Mas estaria disposat a renunciar a ser cap de llista si CiU i ERC aconseguissin pactar una candidatura unitària per a les properes eleccions. En aquest sentit, Álvaro, que és un home ben informat i per tant no cal dubtar que sap de què parla, revela que “des del nucli de confiança del president de la Generalitat s’ha fet arribar de manera indirecta a Oriol Junqueras i al seu equip que Artur Mas renunciaria a ser cap de llista si CiU i ERC acordessin una candidatura conjunta”. Evidentment, aquesta candidatura conjunta seria “per presentar-se a unes eleccions al Parlament que tinguessin caràcter plebiscitari, en cas que la consulta del pròxim 9 de novembre sigui prohibida pel govern espanyol, com tot apunta malgrat els rumors al voltant d’una hipotètica oferta de la Moncloa, poc probable”.
Estic segur que el president Mas faria, com assenyala Álvaro, “un pas enrere” per “facilitar una llista el més àmplia possible del sobiranisme, en la qual els primers llocs no fossin ocupats per dirigents de cap partit sinó per personalitats rellevants de la vida associativa, cultural, professional i econòmica del país”. És una opció ben real i molt creïble, i personalment puc donar fe que el capteniment del president podria ser aquest. Al capdavall, i ja em sabran perdonar la falta de modèstia, l’exitosa Casa Gran del Catalanisme responia a una mentalitat oberta i gens sectària de qui aleshores només era el cap de l’oposició. Per tant, res a dir.
El que em sobta del que explica Álvaro, o més ben dit, del que li han explicat i ell ens ha transmès amb sagacitat periodística, és que en aquests moments s’estigui treballant per una cosa que, per anar bé, no hauria de passar. Això és, que la consulta no tingués lloc el 9-N o quan es pogués fer. Diu Álvaro que “La direcció d’ERC —que observa com el seu cicle de creixement electoral els porta a esdevenir la formació política principal per davant de CiU— només donaria per bona una candidatura d’ampli espectre si estigués directament vinculada a un calendari de prioritats per traslladar sense ambigüitats al pla institucional el compromís electoral inequívoc amb la independència. Hauria arribat l’hora de la ruptura”. Si aquesta és la conclusió, llavors no cal cap candidatura unitària. ERC en tindria prou amb esperar a guanyar les eleccions i tirar pel dret. El que quedés de CiU (amb Mas o sense) no podria fer altra cosa que seguir l’estela dels republicans. ¿Quin és el motiu de la deferència dels republicans amb Mas?
Però el que resulta més absurd del que explica Álvaro, per bé que ell no en té cap culpa perquè només ens trasllada el que li han dit, és el moll de la proposta, que consisteix en la cessió dels primers llocs de la llista electoral conjunta a personalitats independents. Diuen els informants d’Álvaro que això “no suposaria, en cap cas, la retirada d’Artur Mas com a líder de CiU (o només de CDC, arribat al cas) ni la renúncia a presidir un nou govern integrat per diverses formacions compromeses amb la independència, si convergents i republicans arribessin a la conclusió que un gabinet que gestionés la separació d’Espanya hauria de tenir dues figures que es repartissin el protagonisme i les tasques: un president i un conseller en cap, funció aquesta que podria desenvolupar perfectament Oriol Junqueras”. La gran pregunta és, ¿per què Junqueras hauria de renunciar a presidir ell el procés de ruptura si les enquestes donen la victòria a ERC amb un folgat avantatge sobre CiU? No hi ha cap polític del món que renunciï a testar —i a tastar— el seu poder quan les enquestes li anuncien l’èxit. ¿És que potser els polítics catalans són d’una pasta diferents als de la resta del món? Em fa l’efecte que no ho són tant. Ja va quedar demostrat, com també explica Álvaro, en l’intent de presentar una candidatura unitària a les eleccions europees.
I més enllà d’aquesta distorsió partidista, que els militants abonen amb passió, encara hi trobo un altre inconvenient a la proposta de “tapar” els polítics amb un coixí d’independents: ¿la gent acceptaria de grat que les personalitats que haguessin encapçalat la llista unitària d’unes eleccions plebiscitàries de cop i volta passessin a ser actors secundaris per tornar a donar pas als polítics “tapats”? Tal com està el pati, no ho crec pas. Però és que, a més, una candidatura organitzada d’aquesta manera i amb les intencions que li han explicat a l’Álvaro seria fàcilment atacable per part d’aquells que no s’hi acabessin sumant, ICV-EUiA i la CUP, però sobretot per part dels contraris als sobiranisme. Donaria carnassa, massa, al unionistes que només esperen un error, que encara no s’ha donat, en la pulcritud democràtica del procés. Utilitzar independents i “companys de viatge” era una de les pràctiques que més agradaven als comunistes de l’època de la resistència, però tenia un no sé què pervers que provocava urticària a tots els que no eren ben bé de la cleda. El problema era que sovint els comunistes només “utilitzaven” els independents per envernissar el que ja tenien decidit de fer. Tony Judt té pàgines brillants en relació amb els intel·lectuals francesos i les pràctiques dels comunistes amb els “companys de viatge”.
No dic que no fos recomanable una candidatura unitària si finalment no es pogués fer la consulta de cap manera i calgués recórrer al subterfugi de les plebiscitàries. Però em costa de creure que aquesta sigui la intenció d’ERC. Torno a fer la pregunta: ¿per què hauria d’enretirar-se Oriol Junqueras si totes les enquestes el fan guanyador? ¿És que no és prou capaç d’estirar ell sol del carro? ¿Per què si els independentistes “de debò” es resisteixen a donar crèdit al president Artur Mas haurien d’estar disposats a votar una candidatura que anuncia que el faria president perquè tirés endavant l’estratègia i la tàctica d’ERC amb la qual no combrega? ¿És que el president és un ambiciós i l’únic que vol es mantenir el càrrec? I podria continuar fent preguntes plenes de sentit comú per dubtar que el pla que Álvaro ens ha traslladat, i a qui hem d’agrair la informació, és, senzillament, un despropòsit.
La meva modesta opinió és que ara ens cal votar tant sí com no. Ens cal derrotar el corrent d’opinió que menysprea el valor de la democràcia, que és fort i té la cobertura de l’estat espanyol. Jo, entretant, confiaré en el president Mas i en la seva manera de fer compromesa, pausada, sense exabruptes, amb una impecable projecció internacional gràcies a què és una persona poliglota, i, sobretot, perquè no ha promès mai una cosa que no hagi pogut complir. Va dir que faria retallades i va fer-les fins que va considerar que no es podia anar més enllà si no es volia destruir l’estat del benestar. Va dir que buscaria l’acord amb l’estat per a un pacte fiscal i que si no se’n sortia reclamaria un nou mandat popular. I ho va fer, encara que els resultats de les eleccions del 2012 no van premiar-lo. Va prometre lleialtat a la voluntat popular i des del 2012 no fa res més que auscultar la societat.
En fi, crec que qui hagi ordit aquest pla el primer que hauria de fer és parlar amb el president. Si ho fa estic segur que s’adonarà que l’avorreix la politiqueria.
