Cada cop que esquerra guanya unes eleccions acaba abdicant un rei a Espanya avui em deia encertadament un bon amic. Seguint amb la monarquia s’explica que el marquès de Mondéjar, a qui Joan Carles diuen que considerava com un segon pare, en un acte d’obertura de l’any del Poder Judicial va deixar anar a alguns dels presents que “els espanyols érem un poble molt afortunat per la providència ja que l’hereu de la corona, l’encara príncep Felip, havia heretat el millor de cada banda: això és, en paraules de collita pròpia, la simpatia de la mare i la intel·ligència del pare”. No cal dir que els allí presents es devien quedar de pedra davant d’aquesta sortida de to, conscient o no, i probablement van viure el moment amb un aire de marcada incomoditat. El cert és que coneixem poc de les qualitats o, la manca d’elles, de Felip de Borbó, ara bé, el que si sabem és que el seu regnat serà molt diferent al del seu pare i precisarà d’actituds més sinceres i transparents que l’opacitat informativa, quan no directament la invenció de fets i circumstàncies, que ha presidit el regnat de Joan Carles. La monarquia espanyola, en el moment de la mort de Franco, va ser sotmesa a grans dosis de maquillatge per a poder fer front als reptes que tenia per davant. Per a aquesta comesa no es va dubtar a contractar, o subornar, polítics, periodistes, intel·lectuals, operacions amb el món econòmic etc. No és cap casualitat que el Partit Comunista fos legalitzat ja per a les primeres eleccions i no així ERC o el partits carlins. La monarquia, institució tradicionalment conservadora, necessitava del suport de l’esquerra per consolidar-se en el poder i, per contra, no volia competències de cap mena fossin republicanes o dinàstiques. Així personalitats d’esquerres com González o Carrillo s’hi van posar molt bé per a satisfer els interessos de la nova monarquia i del jove rei. Al cap de ben poc temps d’haver mort Franco ja ningú l’anomenava “Juan Carlos el breve” com se’l coneixia al final de la dictadura. És un fet que en aquests darrers anys, coincidint amb l’explosió de les noves tecnologies, aquesta manca de transparència, no ha pogut evitar l’aparició d’una successió d’escàndols que deixen la persona, i la institució, en un mal estat. Només cal veure el recull de premsa internacional. Per això dic que a Felip V –és el que hauríem de dir els catalans atès que el primer Felip anomenat el Bell i casat amb Joana anomenada la Boja no jurà mai les corts catalanes- haurà des del primer moment de cercar vies de millora de la institució i de legitimitat de la seva persona. I aquí entrem nosaltres. Catalunya, amb el pretext de canviar la qüestió de la primogenitura, serà l’objectiu d’una possible reforma constitucional on ens intentaran “vendre” les virtuts d’una revisió de l’Espanya autonòmica que contempli quelcom d’específic per al nostre país. No cal dir que voldran ensarronar-nos, com de fet han fet sempre i amb prou fortuna per cert. L’actitud catalana ha de ser molt clara i contundent: Espanya va tenir la seva oportunitat i sempre l’ha desaprofitat. No és que no sàpiguen fer-ho, en realitat, és que no ho volen fer. Per a ells l’objectiu de descatalanitzar el nostre país, segueix essent l’element cabdal de la seva praxi i actuació política. Separats viurem i ens entendrem millor. La relació d’ara és de frustració, quan no, de claudicació. Ja hem tastat tots els règims polítics possibles i el regust és amarg, molt amargant.
Potser amb Felip veurem acomplerta la profecia de l’11 de setembre. Segons sembla el darrer resistent en el moment de caure Barcelona va jurar i perjurar que la llibertat la recuperaríem si mai tornava a regnar un Felip a Espanya. Ves per on, ara tornem a tenir un Felip.
