Fa poc, un conseller del govern em va explicar com viuen personalment el procés els que estan a primera fila: “Il·lusionat, esperançat, a vegades cansat, amb prudència, però sense por”. Em va explicar que un dia (un vespre) els seus escoltes (dels Mossos), fent tasques de contravigilància, van descobrir un cotxe a una cantonada de casa seva amb dues persones dins. Els Mossos van prendre la matrícula i quan van anar a comprovar-ho al registre van descobrir que el cotxe era d’un dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. És a dir, l’estaven vigilant. M’ho explicava més com una història d’espies descriptiva del moment que estem vivint que no pas amb el neguit lògic que podria tenir una persona a la que li controlen els moviments. I les trucades.
Però més enllà d’això, la frase que va venir després és la que defineix la manera com els polítics partidaris de la consulta estan portant la situació: “Al ciclisme, un va al davant de l’equip, quan veu que no pot anar al mateix ritme, aixeca el dit i es fa el relleu. El ciclista passa a un segon pla, però l’equip continua pedalant a la mateixa velocitat”. Quan li vaig preguntar si l’equip és CiU, em va dir que no, que ho són “tots els que vam pactar la pregunta i la data”.
Oriol Pujol, amb la roda punxada, ha aixecat el dit. Ja no anava al davant sinó al mig del pilot després que, ara fa un any i mig, ja va fer una passa enrera. No penso ficar-me amb el fons del cas ITV entre altres coses perquè la prudència judicial aconsella no emetre cap opinió fins que no hi hagi sentència, i si no, que li ho preguntin a Ferran Falcó o a José Blanco, per posar dos exemples plurals.
El quid de la qüestió és que el Madrid mediàtic i governamental es pensa que enfonsant Mas i enfonsant la família Pujol enfonsaran el procés. És positiu que així sigui. Vull dir que el que és positiu no és l’atac sinó que es creguin que és efectiu i contagiant. Mentre el Consell Assessor de Transició Nacional va explicant amb detall com serà, per exemple, l’abastiment d’aigua de la Catalunya independent, el Madrid mediàtic i governamental s’entreté a buscar informes falsos de la UDEF a veure si troba un cosí segon de Jordi Pujol Ferrussola que un dia va treure 100 francs suïssos a Ginebra. Perquè, acte seguit, la pregunta bi-sil·làbica que ve al cap és: I què?. El Mundo 09/07/2014: “Ruz investiga una operación inmobiliaria del hijo de Pujol. Una contratista de carreteras de la Generalitat, Aglomerats Girona, compró a Jordi Pujol Ferrusola y a su mujer, Mercè Gironés, por 4,8 millones de euros dos solares en Palamós cuyo valor catastral conjunto era en aquel entonces (2006) de 900 euros.”. Molt bé, i què? Un dels fills de Pujol ha fet coses irregulars? Que es demostri. Es demostra? Que pagui. Això afecta el procés? No. Una persona que té decidit votar SÍ/SÍ canviarà el vot a cada Jaguar que se li descobreix a Jordi Pujol jr.? Perquè sí, perquè es va arribar a publicar això: “Ruz investiga si el hijo de Pujol tiene un Porsche, un Jaguar, un Lotus, un Ferrari y un Mercedes. Público 27/02/14”.
Plega Oriol Pujol per evitar que l’eternització del seu procés judicial debiliti Convergència Democràtica a les portes del trimestre més intens de la història recent de Catalunya. A Madrid s’han obert algunes ampolles de cava (murcià) perquè es pensen que han caçat una peça major del procés. Ignoren que el procés ni acaba ni comença amb Oriol Pujol ni amb Convergència Democràtica. Ni amb Artur Mas. Ni amb Oriol Junqueras. Ni amb Joan Herrera. Ni amb David Fernández. Ni amb Carme Forcadell. Ni amb Muriel Casals. El procés té forma de V i comença i acaba amb tots els qui la ompliran.
