Miquel Iceta: “No m’interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual”. Pedro Sánchez: “Jo no vull una consulta a Catalunya ni legal ni pactada”. Mariano Rajoy: “Parlaré amb Mas, però que em truqui o res i que sàpiga que de la consulta no en parlarem”. L’última cita és lliure però Rajoy així ha vingut a expressar-se en més d’una ocasió. Les dues primeres, la d’Iceta i la de Pedro El Guapo, són textuals, que en diria en Flotats. I de tot això n’hi ha que en diuen dialogar o treballar pel diàleg.
El diàleg no es pregona. Es practica. De la mà d’aquells que s’hi han de posar, vull dir. I les apel·lacions retòriques i buides que en fan els principals estendards d’entre els contraris al dret a decidir dels catalans ja fa temps que clama el cel. És com els antisistema que a Can Vies feien escarafalls quan va entrar l’excavadora a enderrocar l’indret okupat, però que abans (durant mesos i anys) no reconeixien els representants institucionals (de tots els ciutadans) com a interlocutors vàlids. Ells de tant en tant s’asseien a una taula a xerrar amb una gent amb qui no estaven realment disposats a negociar res perquè res de legitimitat o de raó no els reconeixien, i au.
Una mica (bastant) això en Rajoy també ho té. De filosofia okupa, vull dir. És allà, en una casa que no és seva (La Moncloa) on s’ha instal·lat (democràticament, això sí, sens dubte) però tot i essent conscient de la seva condició de rellogat hi fa allò que li rota i sense cap intenció de donar explicacions a ningú ni de parlar res de gruix d’allò que hi vulgui fer. Que hi ha un problema? Doncs passats els anys ho reconeix en públic, però automàticament amb el seu procedir ens ve a dir que ens hi podem posar fulles, i que si ha de ser per ell ja ens podem florir tot esperant que el senyor hi aporti cap solució. Ni sí ni no sinó tot el contrari. I així n’hi ha que apel·len al diàleg.
Com els de Can Vies. I com els del setge al Parlament. Així es comporta Rajoy en la seva relació amb el concepte del diàleg. Ara hi ha una sentència d’un jutge que hem d’entendre que veuria molt bé que a ell l’escridassessin en massa a cau d’orella, que no el deixessin entrar a la seva feina, que l’escopissin, que li grafitegessin l’americana i que finalment hagués d’accedir al seu despatx via helicòpter. Hi ha això i uns antisistema supercontents amb el sistema que ells volen destruir i que fa possibles decisions judicials com aquesta. Un sistema, sens dubte amb moltes falles, com per exemple equiparar diàleg amb això que els he descrit ara i que una sèrie d’intransigents van fer amb els diputats del Parlament (de tots els colors). I n’hi ha que s’hi aferren per seguir fent com fan. I segueixen pervertint el concepte de diàleg. D’una manera diferent però igual de destructiva a com ho fan els Rajoy i annexos. Van d’apologetes del diàleg, però realment allò que els passa és que tenen molt de rostre. Molta barra, que n’hi ha que en diuen jeta.
