Se celebra -és un dir- el centenari del carnatge de la primera guerra mundial. En una revista francesa, he trobat un text militar de l’època que ja vaig tenir ocasió de comentar en un altre mitjà de comunicació, però que ara em servirà per fer una reflexió de més abast. (Quan llegiu “poilu”, sapigueu que és el motiu amb què es designava el soldat ras francès. I, en llavis francesos, “boche” es refereix als soldats alemanys.)
Comandància a 8 d’octubre de 1916
Dotzena Divisió d’Infanteria
Estat Major
El general en cap de la divisió ha constatat que, en termes generals, la salutació era executada maldestrament pels homes i tornada amb desgana pels oficials.
En conseqüència, la salutació serà executada a la Dotzena divisió d’infanteria d’acord amb les disposicions següents:
– La salutació de l’autèntic “poilu” (3 temps)
1r. temps- Com un veritable gall de la Gàl·lia, redreçar-se enèrgicament sobre els esperons, ajuntar vigorosament els talons. Portar lentament la mà dreta a la posició de salutació reglamentària, tensar tot els músculs, el pit inflat, les espatlles arronsades, el ventre encongit, la mà esquerra oberta, el dit petit sobre la costura dels pantalons. Fixar els ulls en els del vostre superior, aixecar el mentó, i dir-se: “Estic orgullós de ser un ‘poilu'”.
2n. temps- Baixar imperceptiblement el mentó, alegrar els ulls i dir-se mentre penses en el teu superior: “Tu també n’ets un, a vegades brames, però no hi fa res, pots comptar amb mi”.
3r. temps- Aixecar el mentó, engrandir-se amb una expansió del tronc, pensar en els “boches” i cridar per dins: “Pelarem aquests cabrons”.
– La salutació de l’oficial (2 temps)
1r. temps- Embolcallar el soldat amb una mirada afectuosa, tornar-li la salutació mirant-lo fixament als ulls, somriure-li discretament i dir-li per dins: “Ets un pollós, però ets maco”.
2n. temps- Aixecar el mentó, pensar en els “boches” i dir-se: “Gràcies a tu, pelarem aquests porcs”.
Aquests textos s’han d’aprendre de cor.
Firmat: General Brissaud.
Qui hagi vist Paths of glory (Stanley Kubrick, amb Kirk Douglas com a protagonista, estrenada en espanyol com a Senderos de gloria), entendrà de seguida el que hi ha sota aquest comunicat de l’estat major francès: l’abjecció dels senyors de la guerra. Mentre milers i milers d’homes morien al front, al general només li preocupen les formes. Al poder sempre l’han preocupat molt, les formes. I n’hi ha que encara no n’ostenten cap, de poder, i ja s’estan empescant la manera de formalitzar-lo en termes militars. Diran que és per defensar-nos, però el poder sempre comença a prendre cos quan alguns, sectàriament, s’arroguen la capacitat de designar l'”enemic interior” per defensar-nos de nosaltres mateixos. I, en general, sempre ho fa amb l’excusa que l'”enemic exterior” és a les portes de la ciutat. Aleshores, sota les formes, treu el nas la jerarquia suprema: el poder necessita víctimes pròpies per justificar la seva raó de ser. I s’embolcalla en banderes i treu pit amb himnes per imposar la seva lògica. Quan la gent es mou pacíficament cap a la seva llibertat, el militarisme -ni que sigui teòric- hauria d’entrar a formar part de l’índex de matèries prohibides per la moral pública.
