Ahir, a Madrid, el president Mas va exercir, de facto, de president de la República Catalana. Fa poques setmanes, i perdonin l’autocita, vaig escriure en aquest digital: “L’èpica Mas sorprèn per la seva senzillesa. S’ha fet fort, el president, abraçat a la causa de la democràcia. I aquesta fortalesa, el situa avui molt per damunt de la majoria dels polítics catalans. El president ja pràcticament ha deixat de ser el president de CiU per convertir-se de debò en el president de Catalunya. Aquest fet és essencial i hauria de ser-ne conscient, per prendre les mesures que haurà de prendre”. Ahir, el president Mas va esborrar el “pràcticament”. Som davant del president de Catalunya, que ens representa a tots. El fet és vital davant dels reptes que ens esperen.
Ara farà 3 anys, vaig participar en una conferència a Òmnium, amb el president Barrera. Era 14 d’abril. En acabar la meva intervenció, Heribert Barrera va agafar el micròfon. Em va sorprendre la seva lucidesa, intel·ligència i elegància política de sempre. Sense papers i de manera impertorbable, va traçar en poc menys de vint minuts una tesi formidable del que hauria de ser una lectura contemporània dels fets ocorreguts fa més de 80 anys.
Al seu entendre, a Catalunya li calia audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia cap a on? Aquest va ser, per mi, el punt clau de la seva intervenció. Sota unes formes vellutades i afables, el president demanava ferèstega intransigència a cedir un mil·límetre en la conquesta de les nostres llibertats, coratge de no acovardir-se davant de totes les dificultats, la decisió de no capitular davant res ni ningú, ferma oposició i denúncia a qualsevol degradació del poder, voluntat de plantar cara, valentia per a la insubmissió i la transgressió.
Hom sent aquestes hores la mateixa audàcia i lideratge en Artur Mas, fent honor al compromís que té contret amb el poble i amb la resta de grups polítics que donen suport a què Catalunya pugui votar (sembla mentida, però en ple segle XXI hi ha grups polítics que no volen que el seu país voti i decideixi el seu futur). I era més necessari que mai, després de les turbulències de l’afer de l’expresident Pujol i la seva família, per qui vull expressar el meu respecte per tot el que el nostre país li deu -sí, li deu- i que ahir molt millor que jo ho matisava Arcadi Oliveras, que constatava que “el tinc per una persona respectable, amb molts errors, i aquest n’és un, i greu. Però un a la vida no pot mirar un sol fet, i tota la trajectòria política de Pujol ha sigut d’estimació a Catalunya”. Un dels judicis més justos que hem pogut escoltar en uns dies tèrbols i irats.
Efectivament, el tractament protocolari emprat a Catalunya es basa en l’expressió “Honorable” (també a València i Mallorca), de fondes arrels històriques. Ahir, el senyor Artur Mas se’n va fer digne creditor.
L’amic Roger Buch piulava, després de la roda de premsa del president, el hàstag següent: #laconsultaesfarà. Em sembla el millor resum d’un dia en el que el president de Catalunya va fer honor a la seva presidència.
