Podríem entendre l’opció del No. Es podria acceptar, des d’un cert concepte de justícia o d’Espanya, que la unió fos una opció més enraonada, més il·lusionadora, que ens permetrà digerir millor les botifarres o l’entrapà de calamars. Ara bé: la unió amb Espanya hauria de ser consentida, expressada directament a través del vot. Doncs no, els signants dels manifestos d’aquesta setmana s’oposen fins i tot al diàleg. El seu esperit democràtic ha arribat tan lluny que la petició ja no és a favor de la Unió Sagrada sinó del silenci administratiu hostil, amb la invocació terrible del pes de la llei contra el president Mas o qualsevol que s’atreveixi a discutir la unitat del territori.
La cosa és preocupant. Els intel·lectuals públics estan per il·luminar i guiar el debat ciutadà, per a donar raons i arguments, per a calmar els ànims i establir maneres inèdites de veure les coses. Els intel·lectuals federalistes que ara signen manifestos han estat en silenci durant desenes d’anys, fins que les demandes catalanes els han fet adonar-se de la necessitat de reformar Espanya, encara que sigui a última hora i per a collar els catalans d’una manera renovada.
En el món hi ha moltes infàmies. Si hom vol lluir-se com intel·lectualment decent i capitanejar causes morals, pot aprofitar i signar manifestos o escriure’ls a favor o en contra de milers de causes probables -no seré sistemàtic-: 1) Contra el genocidi, 2) Contra les guerres preventives. 3) Contra l’espionatge. 4) Contra la censura. 5) Contra els camps de treball xinesos o nord-coreans. 6) Contra el canvi climàtic. 7) Contra l’extermini de les espècies animals protegides. 8) Contra el tràfic de persones i d’òrgans. 9) Contra l’esclavitud que encara es practica en alguns països àrabs. 10) Contra els paradisos fiscals. 11) Contra les màfies de la immigració. 12) Contra les violacions de drets humans. 13) Contra el treball infantil. 14) Contra les violacions dels drets de les dones en els països islàmics. 15) Contra el terrorisme fanàtic de qualsevol color. 16) Contra la pirateria. 17) Contra la corrupció. 18) Contra el tràfic de drogues. 19) Contra els transgènics. 20) Contra la manipulació genètica dels humans… I així podríem continuar fins a cent o dues-centes causes que podrien fer canviar aquest món cap a una altra cosa, segurament millor.
Doncs no. Els intel·lectuals espanyols s’han unit per a demanar una cosa, i han escrit un paperot i s’han fet una foto: no volen que els catalans votin, i que ni tan sols es parli políticament d’aquesta opció.
Davant d’un món d’infàmies i d’injustícies, els intel·lectuals espanyols només tenen la preocupació de la voluntat catalana de votar. Ja ho veieu: quina empresa més formidable! “Papà, què vas fer per a donar-me un món millor?”. “Vaig signar un manifest contra els catalans i la seva dèria democràtica!” “Papà, t’estimo!”
En aquest món hi ha milers de problemes greus i sangonosos: però a ells els motiva oposar-se a la voluntat catalana de passar per les urnes. Cadascú es retrata per les seves fòbies.
Aquesta oposició i els arguments que usen són incomprensibles. Per aquesta mena de gent, votar posant en qüestió la unitat del territori equival a votar a favor de l’esclavatge, ja ho sabem, a favor de l’extermini de no sé qui. Només a Catalunya l’urna és el pas previ cap a la repressió, la tirania o la càmera de gas. El més curiós, però, és que això no ho comprenen a d’altres bandes del món.
Si el vot català fos tan terrible -tan atroç-: ¿no trobarien els intel·lectuals espanyols adeptes a la seva causa fora del país, com els que troben, més enllà de les pròpies fronteres, defensors de la seva ètnia perseguida o de la seva causa justa? Sí. ¿No serà que tot plegat només és nacionalisme de la més baixa qualitat, fantasia ignorant i dominadora de la més barroera? Els intel·lectuals espanyols són caçadors de fantasmes: veuen una urna de cartró i es posen a tremolar, no sigui cosa que la seva Espanya estimada i unida no fos més que una fantasia, un projecte idealitzat, que els catalans, defensors del pluralisme, posen en qüestió ara que, en ple segle XXI, ja no hi ha res a témer.
A Espanya els intel·lectuals no es mobilitzaran per a perseguir el feixisme, ja que les fundacions franquistes i els falangistes poden presentar-se a les eleccions. Els intel·lectuals espanyols estan encesos contra Catalunya i les sever urnes de pega, que ells ajudaran a retirar del carrer, o a què no es posin a l’entrada de les escoles pies. Els intel·lectuals espanyols saben que l’espanyolisme ven, que poden treure el nas de tant en tant en els diaris si signen algun paperet contra Catalunya. Contra Catalunya pensen millor, ara que no saben pensar en cap altra vertadera injustícia.
Aquesta gent podria, simplement, apel·lar a la tolerància. Fet i fet, per incomprensible que els sembli el separatisme, se l’hauria de tolerar, per molt que vulgui passar per les urnes. En el món en què vivim estem obligats a suportar tota mena de ximpleries, ¿com no adonar-se que la voluntat de votar d’un plegat de persones -per molt que se’ls consideri uns tanoques- no és tan greu ni mereix tants escarafalls retòrics? Aquí estem, fent pedagogia d’algunes coses bàsiques a uns senyors que, pel que diuen, voldrien ser els nostres pedagogs. Amb intel·lectuals així, ¿qui enyora el simpàtic tonto del poble?
Almenys al tonto del poble se’l posava a la porta de l’església, i vigilava que no entressin els gossos durant les homilies. El tonto del poble també tenia una vocació fallida, que era la de posar-se enmig de les cantonades i fer com si dirigir el trànsit, fent el paper de la policia municipal. Ara el tonto del poble vol fer de president de Govern, i dir-li a Rajoy amb qui s’ha de reunir o no, però en cap pas acceptaria que Rajoy li digués què ha de pensar o d’escriure.
Doncs res. Passin vostès uns feliços dies en família.
