L’anunci ja ho deia: “La vida és qüestió de prioritats”. Una visió comercial i publicitària d’allò que la ciència política i la comunicologia descriuen com la construcció de l’agenda. Cada individu té les seves prioritats, els qui se senten implicats en un grup o col·lectiu sovint les comparteixen, i igual passa amb els mitjans, els partits polítics i les institucions. Pregunta: és la nostra prioritat ara debatre sobre si tindrem o no exèrcit quan siguem independents, ara que ni tan sols tenim la certesa que puguem votar-la com a possibilitat un 9-N que ja és a tocar?
La batalla política i institucional del moment a Catalunya passa per allò que una majoria qualificadíssima del Parlament ha fixat com a gran objectiu nacional de la legislatura: el dret a decidir, votar sobre el nostre futur. Davant d’això, ja està una majoria convençuda? Sí? Ho noten vostès prou? I la consulta? La tenim assegurada? Jo diria que no. Més i tot, en contra del políticament correcte que marca el discurs sobiranista, jo els dic que tinc força clar que el 9-N no votarem. I no només perquè el govern espanyol ho barri. Aquí encara hi ha feina a fer. Bé doncs, i si ens hi concentréssim? I si no ens perdessin (i no ens perdéssim nosaltres sols) pel camí?
Perquè mentrestant ens anem entretenint per exemple en documents apòcrifs de l’ANC. No troben que se’ns acumula la feina, i que la que ens girem nosaltres mateixos sovint no suma? Per tant, i si anem a pams? I si no ens despistem amb debats propis d’una situació “normal” on ja tindríem l’opció de vot assegurada, quan això de fet no passa i encara estem intentant que hi hagi una consulta?
I això que els apunto no són ganes de discutir sinó un desig profund perquè no ens confonguem de prioritats i de debats. Perquè l’objectiu de la consulta no fixa la meta de construir un nou estat de dretes o d’esquerres, pro-exèrcit propi o no, amb un sistema sanitari A o B. Aquests i molts altres fronts els decidiran les successives majories i minories al Parlament de la Catalunya independent (si arriba) i els governs que en surtin. Això, doncs, serà en una pantalla posterior a una de primera, imprescindible i avui encara no assegurada: votar sobre si seguim a Espanya o ens n’independitzem. Aquesta hauria de ser ara la prioritat de tots. De tots els qui hi creuen, vull dir. I davant d’això, el gran dubte que em fa ser molt escèptic sobre les opcions reals de vot el 9-N: Sabrem construir la nostra pròpia agenda i una consulta per decidir si volem un estat independent? Sabrem encertar ni que sigui per una vegada amb això de les prioritats?
