Jo no el linxaré. Això no ho faré perquè no vull. I en canvi una altra cosa tampoc no la faré, en aquest cas perquè no puc: jo no cauré en la grotesca demostració d’hipocresia dels qui ara se l’espolsen del damunt quan fa quatre dies feien que el veneraven o dels qui ara diuen que Jordi Pujol ha passat de ser Molt Honorable a Molt Lamentable quan en la vida no l’havien ni considerat ni tractat ni amb un mínim respecte. Jo quan els diré que m’ha decebut profundament els diré veritat, no com una bona colla que ara fan com la típica donzella ferida i desolada dels contes de cavalleria, quan en sa vida no havien mostrat cap tipus d’estima o de consideració sinceres vers Pujol.
L’impacte ha estat descomunal, sens dubte, i el seu procedir del tot condemnable i injustificable. Però la seva mala actuació o el seu engany respecte dels molts diners que no va declarar durant dècades no treu el seu fet polític. I aquí, en la distància entre el fer i el ser, una de les grans reflexions que em provoca aquest cas de desdoblament entre la personalitat política i la humana. Un cas paradigmàtic d’entre els qui es mostren capaços de fer alhora el millor i el pitjor. Entre el diví i l’humà. Entre allò tan elevat que el va descriure com un workaholic que va dedicar els millors anys de la seva vida (i uns quants més) a construir un país que pagués la pena per als que en formen part, i allò tan prosaic (i reprovable) d’acumular diners lliures d’impostos en un paradís fiscal. Però que censurem (com cal) aquesta segona part no treu que l’altra també existís. No s’explica fer ara una esmena a la totalitat a l’acció política de Jordi Pujol aprofitant la seva caiguda en desgràcia. Però uns quants ho intenten, i és obscè. I més i tot: bé que s’ho pensen però l’enlletgiment de la figura de Pujol no els farà a ells millors.
Que el president Pujol deixi de ser ara oficialment Molt Honorable no revesteix d’aquesta condició (en més d’un cas ni una micona) molts dels qui saliven amb aquest moment. Que Pujol hagi perdut no els fa a ells guanyadors. I això també és oficial. Per tant, que no vulguin fer ara com amb el Cid, que després de mort, allà falcat al cavall, guanyava batalles pels altres. Que no hi hagi, doncs, qui ara després de la mort política de Pujol vulgui guanyar batalles que amb ell en actiu no va poder ni aspirar a empatar, per pura mediocritat o perquè simplement Pujol era força millor. I la resta? Tampoc no guanyarem res per la pura i simple inèrcia que pugui imprimir l’onada expansiva de l’explosió en mil pedaços del mite caigut.
Els seus adversaris polítics haurien de preguntar-se com és que amb ell de contrincant no van aixecar mai el vol i com és que ara, passades les dècades i Pujol, en la major part dels casos encara estan pitjor que llavors. Potser és que ell no era el problema. Igualment, els seus companys de partit i de federació haurien de reflexionar sobre la mania aquella de “matar el pare” que els persegueix i deixar-lo de posar com a excusa dels seus mals (tampoc ara) i com a pretext per no moure’s com els cal si és que realment volen sobreviure’l políticament. I la resta faríem bé de no caure en coses d’aquelles tan nostrades com l’autocompassió o l’afició a fer llenya de l’arbre caigut. Perquè és en moments com aquest quan els pobles demostren allò que mereixen, no amb petiteses com el linxament al referent caigut sinó amb la grandesa pròpia dels qui se saben emancipats d’ell sense odi, i dels qui es volen lliures del tot per mèrits propis.
