Posats a proposar preguntes, fem aquesta pregunta als catalans, a veure què diuen. Els socialistes catalans (més ben dit, els socialistes catalans que dirigeixen i dirigiran el PSC) acusen sovint el president Mas, CiU, ERC, ICV i la CUP d’estar entestats en una doble pregunta que impedirà la consulta. Bé, el PSC continua entestat en defensar una consulta “legal i acordada”. Tenen el mateix dret a ser tossuts uns que altres. Amb una diferència: acordada vol dir que, en última instància, la consulta la ha d’autoritzar el Congrés dels Diputats. I si Catalunya ha d’esperar l’autorització del Congrés ja no és dret a decidir, per tant, la balança està desequilibrada.
I el qui dirà No al Congrés serà el PP però també el PSOE. Així és: el més trist de tot és que el PSOE el dirigirà una persona que ni tan sols compra la pregunta d’Iceta. Guanyi Eduardo Madina o guanyi Pedro Sánchez, el PSOE el portarà algú que no contempla que els catalans (i només els catalans) tenen dret a decidir sobre Catalunya. Per tant, ni la pregunta pactada ni la pregunta Iceta: el PSOE no concep que els catalans escullin res sense demanar permís a Madrid. Caram, quin federalisme aquest que perquè una federació es federi amb una altra, una de les dues li ha de demanar permís a l’altra per decidir si té dret a ser federal.
Potser el problema és aquest: li diuen federalisme i no ho és. La pregunta d’Iceta pregunta a la població si vol que el Govern negocïi amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura. Vejam:
- És el Govern el que ha de negociar amb les institucions de l’Estat? Perquè Govern de Catalunya vs. Insitucions de l’Estat? Si la negociació és bilateral hauria de ser Parlament-Congrés o bé Govern-Gobierno. A no ser, és clar, que el que es vulgui és impulsar un pacte entre governs. Un pacte estil Zapatero-Mas passat pel sedàs del 2014. Zapatero no hi és, i Mas ja no hi tornarà a caure.
- La paraula acord. Una cosa així no pot quedar resolta amb un acord. Un acord no té rang constituent, estatutari en el millor dels casos. Això vol dir que passada la legislatura l’acord es pot desfer, perquè un acord signat per dos governs dura el que duren els respectius governs. Per exemple: si ara volgués, el govern espanyol podria retirar els Mossos d’Esquadra perquè la competència de la seguretat ciutadana és un traspàs executiu i en el pitjor dels casos el desplegament de la policia catalana es pot (Constitució en mà) fer reversible.
- Caràcter Nacional. Quina mania amb no dir les coses pel seu nom. Catalunya és una nació. I fins que no es reconegui amb aquestes quatre paraules no hi haurà federalisme que funcioni. Perquè reconèixer el “caràcter nacional” de Catalunya sona a “nacionalidades históricas”. Sona a 1978.
- La pregunta d’Iceta és formalment molt llarga. Però malgrat aquesta longitud resulta, paradoxalment, insuficient: no hi és ni el blindatge de les infrastructures i ni el blindatge de les competències en Ensenyament, ni les de Sanitat i ni les de seguretat ciutadana. (allò que dèiem dels Mossos)
I hi hauria un cinquè punt, però que és genèric sobre l’esperit de la pregunta Iceta. I que és senzill de resumir: aquesta pregunta ja ens la han fet als catalans. Concretament el 18 de juny del 2006. Deia així: “Aprova vostè el projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya?”. I el poble de Catalunya va contestar que SÍ. El que passa és que va ser Espanya la que va dir que No. Concretament Alfonso Guerra (PSOE) al capdavant d’una comissió que va passar el text pel ribot i una desena de magistrats que es van encarregar d’acabar de podar allò que sobresortia del cafè per a tothom. Espanya no va tolerar “el caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura”. Per això s’ha arribat fins aquí: perquè en l’últim intent de fer un pacte entre Catalunya i Espanya (força semblant a la pregunta Iceta), curiosament Catalunya va dir que Sí i Espanya va dir que No. I el PSC encara pot donar gràcies que aquesta opció encara estigui viva a la pregunta del 9N: es tracta que votin Sí/No i que, si guanya aquesta resposta, després es negociin tots aquests blindatges. Perquè posats a canviar la pregunta de la consulta, venen ganes d’eliminar la primera i deixar-ho en un simple: “Vol vostè que Catalunya sigui independent?”
