Desmond Tutu explica amb un mig somriure satisfet que fins l’any 1992, per llei, els matrimonis entre blancs i negres eren il·legals a Sud-àfrica. L’apartheid, la institució de la segregació racial, era llei. La legislació espanyola prohibia el divorci fins al 1981, per bé que una llei republicana -vigent de 1932 a 1939- l’havia legalitzat feia mig segle. Si es tracta d’una parella del mateix sexe, la unió legal no va ser possible fins al 2005. I parlant de relacions entre persones del mateix sexe, la llei encara preveu la pena de mort per la seva pràctica a cinc països del món i a deu està penada amb presó. L’imperi de la Llei, en diuen.
Les lleis, però, són caduques per definició. Neixen en un context polític determinat i quan aquest context polític canvia o es transforma també ho fan les lleis.
La setmana passada vam parlar des d’aquesta mateixa tribuna de l’aportació brillant de Mariano Rajoy al debat sobre el procés de transició nacional: “A Catalunya no hi haurà consulta i no hi haurà independència perquè una i altra són il·legals.” Segui i descansi, podríem afegir.
També des de les institucions europees ens ha tocat aguantar aquesta darrera legislatura les obvietats simplificades de Barroso i sembla que Juncker, el nou president de la Comissió Europea, variarà poc el rumb: que si no hi ha precedents, que els tractats europeus són ben clars, el mantra de la indivisibilitat dels Estats membres… I sabeu què? En certa manera tenen raó.
Tenen raó perquè el que proposem des de Catalunya depassa la legalitat establerta. Tenen raó perquè el procés polític que protagonitzem és inèdit a l’Europa contemporània: ho fem des del desacord amb l’estat on ens trobem incorporats i ho fem des de la determinació política i democràtica d’un projecte pacífic fonamentat en la voluntat majoritària de la societat catalana. Cap llei no ho ha previst, i per això les lleis que ens ensenyen per amenaçar-nos resulten petites i ridícules, inútils. “Diu la Constitución que…” Molt bé, moltes gràcies, cuidi-la molt, eh? Però a nosaltres ja no ens serveix i probablement a vostès aviat tampoc.
A Europa -i en els nostres somnis més utòpics ens agrada imaginar que també a l’Estat espanyol- s’actuarà políticament en el moment que materialitzem el primer fet polític que superi la legalitat establerta. A través de les urnes i a través del Parlament evidenciarem que certes legislacions ja no són útils perquè resulten inútils per a les nostres necessitats actuals, d’acord amb allò que expressarem per vies pacífiques i democràtiques. Per això en crearem de noves i per això el nostre entorn farà evolucionar els respectius marcs legals: per adequar-los a la realitat. Com ha passat sempre. Perquè malgrat tot, la humanitat progressa i progressa adequadament.
