Parlar de Martí de Riquer (Barcelona, 1914 – 2013) és fer-ho, realment, d’una trajectòria literària amb majúscules: és parlar d’un home de lletres autèntic que durant tota la seva vida va dedicar-se a l’estudi de la literatura, en especial la catalana medieval, la trobadoresca i la del segle d’or espanyol. Precisament per aquestes tasques va ser mereixedor de premis com la Lletra d’Or, Crítica Serra d’Or, el Príncep d’Astúries o el Nacional d’Assaig de les Lletres Espanyoles.
Riquer, cal dir-ho, va combatre al bàndol sublevat a la guerra de 1936 —on va perdre el braç dret—, va esdevenir professor universitari el 1942 i va arribar a ser senador a les Corts espanyoles per designació reial el 1977.
Tot això, més enllà de la morbositat que pot suposar per a alguns lectors, són dades rellevants que no embruten gens la dimensió de l’obra de Martí de Riquer i, és més, potser encara ens ajuda a comprendre una mica més aquest perfil d’un humanista barceloní que va posar molt d’ordre a la literatura catalana. Exemple d’això és la col·laboració grandíssima a la Història de la literatura catalana que Ariel va publicar durant diversos anys i en la qual ell va tindre un paper destacat pel que fa a tota la creació medieval.
Un pic dit tot això, potser encara sorprendrà més que Riquer sigui també un autor de creació literària. Quaderns Crema acaba de publicar dues peces teatrals escrites poc abans de la guerra espanyola amb un aire realment fascinant: Spinoza i els gentils, per una banda i, per l’altra, El triomf de la fonètica. A la primera, una família que descobreix que molts dels que els fan la cort només en pretenen els diners; a la segona, un matrimoni pactat per conveniència que degenera en situacions absurdes. Això sí, en totes dues obres hi podrem trobar una bona dosi d’ironia, sàtira i, en alguns casos, també de sorna. De fet, a la contra s’hi afirma que aquestes dues obres tenen «un humor de la corda dels germans Marx, Boris Vian o Ionesco», a la qual cosa jo encara hi poso l’afegitó que, de tant en tant, el gran bagatge cultural de Riquer treu el nas de forma explícita o implícita.
I per acabar-ho d’arrodonir, tot vestit d’una forma molt natural, franca: potser com en diríem potser en altres contextos, amb un text que llisca i es desenvolupa de forma diàfana, sense complicacions.
La veritat sigui dita, molt recomanable, sigueu lectors de teatre o no, descobrireu un Riquer amb humor del fi i del bo, però amb els fonaments profunds i sòlids que Martí de Riquer va demostrar en la seva grandíssima producció assagística.
