Usant un símil podríem dir que està clar -als nostres ulls- que es va cometre un delicte. Tanmateix, el que no es pot demostrar és que les persones que van ser portades davant del tribunal fossin les responsables de l’acte il·legal. Sí, penso en el setge al Parlament de Catalunya, la sentència sobre el qual ha sortit aquests dies, i que està donant que pensar a moltes de les ments polítiques més aferrissades del país.
Certament és ben preocupant: l’atemptat contra el més valuós que tenim -col·lectivament i políticament parlant- ha quedat impune, sobretot s’ha admès que, a l’hora d’exercir la llibertat d’expressió, s’han d’admetre certa mena d’actes excessius, perquè, en cas contrari -diu la sentència- “la protesta no té eficàcia”. ¿Eficàcia? ¿A què anomenem eficàcia, doncs? A partir d’ara, a tots els drets fonamentals se’ls ha d’acompanyar de la salsa de l’eficàcia, vagin vostès preparant-se.
No sé… Tots hem vist les imatges: ¿està emparat, dins el dret de manifestació, l’empenta, l’escopinada, el fet de ruixar el vestit del diputat amb alguna mena de líquid, el bloqueig i la colzada, l’insult més desaforat, la intimidació grollera i cruel? Em sembla que aquí s’ha pecat d’excés de permissivitat. Jo estic d’acord en què els imputats no siguin els responsables dels fets -si no es pot demostrar que el senyor X fes res de tot això, al senyor X se l’ha d’absoldre, encara que un dels jutges considera que 10 imputats poden ser condemnats amb proves sobrades…-, però no en la justificació de les accions que vam veure realitzar, les quals, sense venir a to, queden absoltes en la sentència, encara que sigui de passada.
Els jutges aprofiten per adoctrinar i filosofar -facin un cop d’ull al paperot, si són capaços de suportar aquell estil encarcarat i obtús: quina porqueria d’escriptura, la dels jutges…-: acaben donant arguments per a la repetició d’un altre setge -igualment “eficaç”-, perquè, detingudes o no les persones responsables del delicte, les accions coactives poden quedar emparades per no sé quina xorrada anomenada “democràcia directa”, de la qual parlen els jutges amb emoció, i que equival a què qualsevol impresentable se senti emparat per dir que ell representa “el poble”, encara que no l’hagi votat -literalment- ni sa mare. La gran ironia és aquesta: els assetjadors, segons els jutges, “defensaven la Constitució i els seus continguts bàsics”! ¿Digui? ¿I el dret constitucional bàsic de la nostra representació política, i el dels diputats d’accedir al fòrum públic?
Estem envoltats de genteta que se sent impune i elegida, tocada per la mà de Déu o per la gràcia de la justícia platònica. Dins i fora dels jutjats. Els jutges diuen que el setge ha de ser tolerat perquè els assetjadors no tenen altra manera de fer-se sentir en un món ple de “mitjans de comunicació privats”. ¿A quin món viuen aquests jutges? ¿I a quin món viuen els independentistes que no se senten ultratjats quan el seu Parlament -que ells ja anomenen “sobirà”- sofreix aquesta mena de menyspreu còsmic? ¿Com és possible ser independentista i minimitzar aquests fets?
Perquè ara els jutges resulta que els donen la raó, potser perquè en el fons consideren que el nostre Parlament és una joguina autonòmica, una coseta que fa de bon boicotejar, una mena de casal d’avis o d’associació de mares lactants.
Un fantasma pot empentar Pere Navarro i Catalunya és una dictadura… Homes i dones de carn i ossos poden empentar -proves en tenim- els representants catalans i aquí no passa res. Els mateixos que consideraven el primer fet inacceptable i derivat de no sé quines tensions polítiques totalitàries ara juguen a donar raons perfumades. “La democràcia és proporció”, escriuen, ells que donen el vist-i-plau als desproporcionats de cada casa, almenys si “la lluita” fa oloreta d’esquerra rediviva. Que l’extrema dreta munti un setge similar -veureu-: llavors trobaran tots els mecanismes per a fotre fins i tot la tieta que vota PxC a la presó una bona temporada.
Perquè el “no ens representen” és, directament, un crit dictatorial -parlem amb claredat-, tan vell com els dubtes sobre la democràcia que inflaren els pebrots del feixisme durant els anys 20 del passat segle. La “democràcia directa” no és més que una altra manera de parlar de “cop d’estat” o d’atemptat contra la representació democràtica derivada de les urnes. No podem passar de ser fetitxistes de les urnes -quan ens convé: la consulta i tot l’embolic- a jugar amb el significat de la representació, sobretot quan els mateixos que deien “no ens representen” després s’han presentat -feliçment- a les eleccions, han aconseguit el mateix que els altres -vots-, i ara tenen una cadira a les cambres. ¿Ara sí que ells són representatius, doncs?
Tot això és d’una enorme hipocresia -doblepensament orwellià, una cosa i la contrària, si em convé…-, sobretot perquè, fet i fet, tampoc no han guanyat -ni remotament!- les eleccions… ¿Les regles són vàlides per mi i no per la resta…? ¿Com considerar-se representant del poble si el poble no et dóna suport? L’al·lucinació.
Es basen en la idea que hi ha una gent pura i simple i honrada que té la facultat de representar, i una altra gent -els polítics- que estan corromputs o són idiotes, i als quals hom pot torejar a les portes de les institucions. ¿Tolerarien els jutges que se’ls sotmetés a la mateixa farsa, que un matí no se’ls deixés accedir a la sala del tribunal, només perquè allà s’hi ha de celebrar un judici que algú podria considerar injust? Ho dubto. I dubto molt que uns fets així, en el Congrés dels Diputats, haguessin quedat impunes i excusats en la seva teoria de l’acció extremada. ¿Rajoy obligat a agafar un helicòpter? El responsable estaria a l’ombra una bona temporada, vora el tricorni de Tejero. ¿Algú en dubta?
Hi ha democràcies i democràcies; institucions i institucions. Sempre n’hi ha que són més iguals que les altres. I després, “el context de la crisi”, que ho explica tot, segons tanta gent -tertulians bohemis-, inclosos els jutges… Si la gent està enfadada i s’excedeix, “hem de ser comprensius…” Oh. Molt bé! Demanarem “comprensió”, també, davant d’altres delictes: excusarem la corrupció també amb la crisi, doncs? Perquè podria ser així; en temps de carestia tothom se sent més temptat de fotre la mà a la caixa pública… ¿Una nova eximent? Amb la crisi en l’ambient del país, tots podem anar més enllà de la llei, o estirar-la fins a rebentar-li les costures. Quina vergonya.
Bé. Fins aquí l’article. Bon cap de setmana, senyorets i senyoretes, i alerta amb tota aquesta pacotilla.
