Pujol és un referent per molta gent. Per mi també. Pujol representa una Catalunya. Un moment. Una època. Una manera de fer. I una manera de ser. És el màxim exponent d’una generació de constructors. D’una generació que va alçar un país moralment vençut i li va fer creure que podia arribar a somiar. Que es podia fer gran. Que podia caminar sense crosses. Pujol sempre ha estat un termòmetre de la situació. A través d’ell es pot palpar l’ànima del país. Ha estat, durant molts anys, el reflex d’un poble. Ha sabut interpretar, millor que ningú, el rumb del país. Des del Tagamanent, on va començar tot, fins al Perelló, on es va donar la mà amb milions de catalans que somiem un futur en llibertat.
Pujol, igual que centenars de famílies del nostre país, havia tingut diners sense regularitzar a l’estranger. El problema és que ell no és un qualsevol. Pujol no és un més. És el president. El líder. La bandera. El que humanament podria arribar a ser comprensible, políticament és decebedor i reprovable. Perquè Pujol no és un més. És el Molt Honorable. Una persona que havia aconseguit sortir de la trinxera partidista per esdevenir, per a molts, un dels pares de la pàtria. Les clavegueres de l’Estat espanyol ho saben. I és per això que ara ha caigut la bomba. Una de tantes que encara queden per caure.
Ara és l’oportunitat perquè el tàndem Mas-Rull facin net a casa seva. Convergència, si no vol convertir-se en la UCD catalana, necessita fer una neteja profunda de la seva organització. De dalt a baix. Ara és quan veritablement s’ha de refundar. El pujolisme no és el Guadiana.
Estic convençut que el temps farà justícia a Pujol. La història el situarà al lloc que es mereix. Amb el pas del temps sabrem donar el pes concret a cada cosa i sabrem retre-li els honors que es mereix. Ara, però, és el moment de mirar més enllà. Estem en un moment cabdal de la història del nostre país. “De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad”
