L’assemblea nacional de la CUP va demanar ahir que es constitueixi “un moviment urgent de resistència civil per assegurar la celebració de la consulta el 9 de novembre”. La necessitat de la mesura queda justificada davant la posició “inflexible” del govern de l’Estat i la insinuació d’un “autonomisme renovat” que els membres de la CUP atribueixen a Artur Mas. La desconfiança que suscita l’actual president de la Generalitat entre sectors autoproclamats d’esquerra i d’un independentisme més vehement no és cap notícia. Curiosament, n’hi ha que celebren amb els braços oberts qualsevol “conversió” sempre que qui la practiqui respongui als seus mateixos ideals polítics, que solen ser d'”esquerra”. Per contra, mantenen un recel malaltís quan és “la dreta autonomista” la que varia posicions i conviccions. Per desgràcia -per desgràcia per a l’anhel majoritari de la societat catalana- alguns sectarismes ideològics prevalen sobre la confluència sobiranista necessària. I han estat debades fins ara totes les crides a la confiança mútua.
Per contra, la idea del “moviment de resistència civil” és més nova i exigeix una anàlisi més detinguda. Des que el president de la Generalitat va convocar la consulta, la consigna que la majoria de partits i organitzacions sobiranistes o independentistes han escampat més ha estat “el sí o sí”. El referèndum s’ha convertit com un tòtem, una veritat absoluta que no admet ni matisos ni prevencions. Malgrat que, tal com assenyala la CUP, la intransigència del govern i les institucions de l’Estat es manté inflexible. Si la consulta ha de tenir unes garanties mínimes que la facin acceptable dins i fora de Catalunya, cal que es pugui fer dins les condicions mínimes que només assegura ara la legalitat espanyola. Per tant, dubtar-ne de la celebració no és cap temeritat. Ni cap traïció. Més aviat és del tot raonable. Perquè resulta poc sensat creure que Artur Mas mantindrà el decret que la regularà i la llei que la possibilitat contra les prohibicions dels tribunals espanyols. I també que la consulta regulada i integrada dins la legalitat pugui ser substituïda, una altra vegada, per un referèndum voluntarista organitzat per la societat civil. I que aquests referèndum tingui els mateixos efectes i afectes.
S’entén que, una vegada i una altra, dirigents de partits i socials rebutgin la possibilitat que finalment la consulta no se celebri. Afirmen, els uns i els altres, que només serà possible “si tothom hi creu de manera obstinada”. I també que no és el moment de donar “pistes” als seus detractors sobre accions substitutives. D’acord. Però aquesta mateixa fermesa pot acabar sent del tot contraproduent, en direcció oposada a les bones intencions dels seus defensors. Perquè quan el Tribunal Constitucional suspengui llei i decret caldrà immediatament definir noves línies d’actuació. El president Mas es refereix sovint a la convocatòria d’unes eleccions de caràcter plebiscitari, una alternativa que no acaba de convèncer ningú. No hauria de ser l’única. I en tot cas, hauria de quedar reforçada per un “moviment de resistència civil”, tal com aporta la CUP. Fins i tot aquest moviment podria arribar a ser l’única garantia de doblegar la intransigència de l’Estat.
Què és un “moviment de resistència civil”? Ni és fàcil de concretar ni encara menys d’aplicar. Perquè els graus d’implicació a Catalunya en el dret a decidir i en la consulta són molt variables. N’hi ha des dels qui s’hi deixarien la pell fins als que es limitarien només a acudir a urnes. Com més radical siguin les opcions, més perill hi ha de reduir la resposta en intensitat i efectivitat. Sembla que tothom -fins i tot el PP- a Catalunya està indignat pel dèficit de la balança fiscal. Ara, si el president Mas demanés demà mateix que els contribuents paguessin els seus impostos només a la Generalitat, la reacció seria incerta. La desobediència fiscal multitudinària comporta pocs riscos. Però, seria de debò “multitudinària”? Molts s’esperarien a veure quants altres feien el primer pas. Entrant en ple estiu, i amb la perspectiva de deixar-se anar tombat al sol o escalant muntanyes, la perspectiva del sacrifici col·lectiu es veu molt més relativa.
Després de l’estiu, els partits i les organitzacions més compromesos amb la consulta farien bé d’encetar contactes per veure com fer coincidir un cert “moviment de resistència”. Serà molt complicat. Les sensibilitats són molts diferents. Com el grau de compromís. I també les desconfiances mútues. No són els membres de la CUP els únics que es miren els altres amb recel. Però alguna cosa efectiva i sensata cal fer. Per què, si no, davant la prohibició, abans o després del 9 de novembre, només hi haurà fum, queixa i protesta.
