Un estiu qualsevol dels anys 80 i 90. Temps plàcid on tot s’aturava, on la política feia vacances i els mitjans de comunicació tot just començaven allò de la programació de gènere fresc i desenfadat, un tòpic estival, ple de repeticions i substitucions forçades. Temps en què els nens teníem tres mesos de vacances, sense colònies ni cursos a l’estranger, i a les platges es llegia: no hi havia ni mòbils, ni Whatsapp ni Twitter. Si el pare de família llegia el diari a la platja –L’Avui, els més catalanistes, La Vanguardia, el més moderats o El País, el més progres– desvagat i mig endormiscat, mentre amb un ull vigilava la canalla i amb l’altre ullava les senyores en topless, o sí, per contra, la família al complet, àvia inclosa, anava a dinar un arròs en un merendero, on tenien el Telenotícies de fons, invariablement apareixia, un dia o altre i sense avisar, la crònica del suquet d’en Portabella.
La coneguda festa d’estiu, l’organitzava des de 1976 el cineasta i senador Pere Portabella, espècie singularíssima de la gauche divine més sòlida i intel·lectual, fill de la burgesia industrial de Barcelona i més avesat a influir i a teixir pactes, que no pas a manar. Ell va ser, per exemple, el regista de l’arribada a Barcelona del President Tarradellas. En l’origen la trobada havia començat com a reunió gastronòmica i de conspiració per a un reduït grup de militants i intel·lectuals del PSUC –el “Suc”, com també se’l coneixia i d’aquí la fina ironia del nom–, però va acabar reunint cap a dues centes persones primer a Llofriu i, posteriorment a Palau-Sator, en un àpat que consistia precisament en aquest plat mariner, cuinat per en Pitu, un manyà esdevingut cuiner. Aviat l’esdeveniment va transcendir les barreres del partit i va esdevenir un fidel retrat de l’oasi político-cultural sorgit de l’antifranquisme, de l’Assemblea de Catalunya i la represa de les institucions democràtiques d’autogovern. La foto-finish de la Catalunya dels 90: CiU manava la Generalitat, el PSC governava els principals ajuntaments i el PSOE, ho feia a Madrid.
Polítics bronzejats, la majoria d’ells estiuejants a la Costa Brava, com l’etern i pletòric Macià Alavedra, Miquel Roca com a estrella rutilant, Rafael Ribó, Eulàlia Vintró, Enric Lacalle, els encara joves alcaldes Pasqual Maragall o Joaquim Nadal, Josep Vilarasau i Joan Tapia, llavors directors, respectivament, de La Caixa i La Vanguardia, els arquitectes Oriol Bohigas i Ricard Bofill, periodistes o escriptors com Carles Sentís, Xavier Rubert de Ventós, Lluís Racionero o Manuel Vázquez Montalbán, els desapareguts polítics Anton Cañellas, Joaquim Xicoy o Antoni Gutiérrez Díaz “El Guti”, a més de personalitats de la beautiful people com el glamourós president del Senat José Federico de Carvajal i la seva jove esposa Elena Boyra o el president del COI Juan Antonio Samaranch i Bibis Salisachs, eren convidats fixes en aquesta jornada que marcava el punt culminant de l’estiu català.
Poc a poc, però, aquella postal de l’estiu polític català es va anar esllanguint, les eleccions catalanes de 1999, on un Pasqual Maragall, disposat i disponible després d’arribar de Roma, va disputar la presidència a un Jordi Pujol, ja en el seu ocàs polític, en van marcar el cant del signe. A partir de llavors, una sèrie de defuncions a casa dels Portabella i, finalment, la mort del mateix Pitu, l’imprescindible executor de l’àpat, van decidir l’amfitrió a posar el punt final a la tradició. Els temps també havien canviat. No només políticament. També havia canviat l’atenció mediàtica i, potser el que Pere Portabella havia concebut com un sopar informal s’havia tornat un acte excessivament oficial, on masses eren els que volien veure i ser vistos per pur càlcul o vanitat. Des del 2000 no s’ha tornat a repetir, malgrat el propi Portabella va anunciar el 2010 que el tornaria a fer “perquè el país ho necessita”, i darrerament va afirmar que fóra bo que algú reprengués la tradició. Alguns han volgut encapçalar còpies sòrdides de l’original, que fan caure d’esquena
