Quantes vegades heu sentit allò de “no s’ha de barrejar l’esport i la política”? Segurament moltes. I potser fins i tot heu pensat que seria desitjable no fer-ho. De fet, als països “normals” no es barregen aquests dos conceptes. Però a aquestes alçades ja sabem que Espanya té de tot menys de país normal… I no repassaré la rivalitat entre Barcelona i Madrid o com el Barça ha jugat un paper importantíssim per la història del catalanisme. Ara no toca. Avui parlaré d’integració i de política internacional a través d’una cosa tan poc catalana com el criquet. Sí, sí: el criquet. Allò que es juga amb una espècie de bat quadrat i que els partits duren dies… Per raons que ara no vénen al cas m’he passat l’estiu a Malta. Un dia remenant per Twitter m’assabento que, vés per on, la Selecció Catalana de Criquet debutarà amb el seu primer partit internacional a Mosta, una ciutat del centre de l’illa. El meu instint periodístic m’obligava a treure el nas per la zona i més quan vaig descobrir que el pres¬i¬dent de la Fed¬eració Cata¬lana de Cri¬quet es deia Khalid Shabaz Chuhan i no tenia pinta d’haver nascut a Santa Coloma de Farnés.
Ja al terreny de joc vaig conèixer tots els integrants de la selecció catalana. La meva sorpresa va ser comprovar que no només cap d’ells havia nascut a Santa Coloma de Farnés sinó que tots eren de pell torrada i d’origen asiàtic. Majoritàriament del Pakistan i també de l’Índia. A veure, no ens enganyem, a Catalunya no tenim gaire tradició amb això del criquet. Doncs xerrant amb en Shabaz m’explica que fa uns dies es va organitzar la Copa Catalan de Criquet i que van participar-hi fins a 14 equips! Els jugadors del Catalunya Tigers Cricket Club van ser els guanyadors i no em feu explicar el resultat perquè, sincerament, no sé gaire bé com funciona el criquet. Deixant a banda els punts, el que em sembla admirable és que en un país on ni tan sols hi ha un camp de criquet reglamentari (han de jugar en un camp de beisbol a Montjuïc) una colla d’això que anomenem nous catalans hagin organitzat una cosa com aquesta.
I es veu que l’any 2020 el criquet serà olímpic. I clar, tots tenim somnis, i el del Shabaz i els seus nois és, perquè no, representar el seu nou país al Jocs Olímpics de Tokio. Entre ells parlen urdú i (entre nosaltres) el seu nivell de català ha de millorar però tots estaven orgullosos de lluir les quatre barres i defensar els colors en un esport que es molt més seu que nostre. I és que no cal haver nascut ha Santa Coloma de Farnés per ser membre d’una selecció nacional. Com comentava algú per Twitter mentre retransmetia el que podia del partit ni Serge Ibaka és de Tomelloso ni Diego Costa de Navalcarnero.
La d’aquesta selecció és una bonica història d’integració. Una lliçó de com la distància no t’ha de fer perdre les arrels. Però també té un component polític. Escòcia i Gal·les competeixen internacionalment en criquet però Catalunya no. El món i les federacions internacionals de molts esports s’organitza en països i si no n’ets un no pots jugar. Bé, potser sí. Només cal un país amb sensibilitat per les nacions que l’integren. Al Regne Unit ho fan així i no s’ha mort ningú. Eh, però tranquils, que l’esport no és política.
