L’any 1906, l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno fa un viatge de tres setmanes a Barcelona. Invitat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el professor de Salamanca té l’oportunitat de viure de prop l’agitació desencadenada a Catalunya arran de l’assalt al Cu-cut!. Un moviment de protesta contra la Llei de Jurisdiccions que aviat agafaria forma política en la unitat del catalanisme, la Solidaritat Catalana, candidatura que acabaria aplegant dels carlins al republicans. Durant aquells dies, a banda de celebrar-se el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, es portà terme el gran míting monstre, “L’aplec de la protesta”, un gran acte polític que arribà a aplegar cap a 30.000 persones, i que va comptar amb l’assistència del mateix Unamuno. En un moment determinat, les infructuoses provocacions d’una colla de jóvenes bárbaros lerrouxistes van donar lloc a un moment de bellesa col•lectiva. Ho explica l’advocat, escriptor i diputat solidari Amadeu Hurtado a les seves memòries: “Aquell incident donava lloc a un dels més bells espectacles que he presenciat en reunions de grans multituds. Quan la gent va adonar-se que els avalotadors eren fora, va esclatar a la plaça un gran aplaudiment, i de sobte uns concurrents de la graderia agitaven els mocadors com una salutació a la massa amiga que es retrobava i per un contagi instantani, va aixecar-se en tots els indrets de l’ampli recinte un gran batec de milers d’altres mocadors. Durant uns minuts, sense sentir-se un sol aplaudiment, el públic es contemplava embadalit a ell mateix amb aquell immens voleiar d’ales blanques sota el cel blau d’un matí serè i lluminós de final d’estiu fins que retrunyia xardorosa una ovació delirant adreçada a la bellesa del moment viscut. […] I al cap d’uns mesos d’una intensa campanya electoral, aquella mateixa multitud assegurava el triomf dels candidats de Solidaritat Catalana a les diputacions provincials….”.
Unamuno va referir-se a l’episodi en carta al poeta Joan Maragall, a qui havia conegut personalment després de cartejar-se des d’anys enrere, amb uns termes que, tot i mesurades paraules d’elogi pel civisme demostrat pels catalans, transmetien una crítica, com qui perdona la vida, a la puerilitat dels catalans observada en l’acte: “Y al lado de esto, una envidiable educación cívica en las masas, que las hace celebrar reuniones políticas, a veces de muchísima gente, como la que presencié en la Plaza de Toros el domingo 21 de octubre de este año, en medio del mayor orden y el más pacífico entusiasmo. Entusiasmo más sensual que apasionado, más estético que poético –es decir, creativo–: entusiasmo que se vacio en gran parte en un agitar pañuelos blancos, diciéndose para sí cada espectador: “¡Oh, que hermoso!”, y yo, al salir de aquel miting monstruo, del que llamaron aplec de la protesta, iba parodiando a aquel sacerdote egipcio cuando habló a Solón de los griegos, dicíendome para mi mismo: “¡Ay barcelones, barceloneses, siempre sereis unos niños!””. En la mateixa línia, als versos del poema titulat precisament “L’aplec de la protesta”, Unamuno afinaria el tret: “Y al salir en el río de la gente / bajo el cielo a que lavan lagoteras / brisas del mar latino, / sentí en mi pecho / la voz grave del mar de mi Vizcaya, / la que brizó mi cuna, / voz que decía: / ¡seréis siempre unos niños, levantinos!, / ¡os ahoga la estética!”.
El cèlebre “Os ahoga la estética”, una admonició –gènere al que era aficionat Unamuno– que ja s’ha tornat habitual a l’hora de criticar alguns dels ancestrals vicis dels habitants de les terres catalanes. És a dir, una certa tendència a l’èxtasi i el deliri col•lectiu en les grans ocasions –”Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica…” escriu Pijoan a Maragall, durant la Setmana Tràgica, que havia de marcar el final de la Solidaritat– que tant sovint acaba sent asfixiant i que, comptat i debatut, s’ha resolt en la inanitat i el fracàs. Com si d’alguna manera, passada la festa, passat el moment d’entusiasme, passada l’hora de l’afirmació col•lectiva que ens fa creure en quimeres i objectius bellíssims, prevalguin els comptes i els càlculs individuals, tot tornés a la mesquinesa habitual. D’exemples a la història de la nostra terra, n’hi ha a bastament. Però, aquest pronòstic fatalista d’Unamuno es va començar a esquerdar amb el cicle que ha acabat donant lloc al procés sobiranista, i que podem iniciar amb les consultes populars, amb el tret de sortida a Arenys de Munt, i la manifestació del 10-J arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i que va esdevenir irreversible arran de la gran manifestació de l’11 de Setembre de 2012. A partir de la marxa independentista de la Diada, la política catalana ha emprès una girada decisiva, que no ha perdut pistonada pel que fa a mobilització col•lectiva –com es va poder veure a la Via Catalana de l’any passat– però, sobretot, pel que fa a decisions i determinacions polítiques.
Enguany se’ns commina a apuntar-nos a la V organitzada per Òmnium i l’ANC i que s’allargarà a través de la Gran Via i la Diagonal, amb vèrtex a Plaça de les Glòries Catalanes. És provable que després de tants happenings, marxes, cadenes, vies, mosaics, estelades humanes, enceses d’espelmes, desplegaments de lones, actuacions i manifestacions sovint excessives, amb un deix xaró i només destinades a aquesta nafra de l’infantilisme, de l’ofec estètic en la qual burxava Unamuno, hi hagi qui n’estigui cansat. Esgotat. Qui pensi que ja n’hi ha prou i que vagin fent sense ell fins al dia de la consulta. Jo mateix tinc moltes ganes de passar-me la Diada Nacional a la platja, com es fa als països normals. Però, perquè no ens recordin una vegada i una altra l’advertència de Don Miguel, hem de fer un petit esforç. Un darrer. Un de decisiu. Perquè hem d’aconseguir rebatre l’escriptor i demostrar que ja ens hem fet grans, que ja no som com nens, que l’estètica no ens ofega ni ens embafa, sinó que hem aprés a canalitzar-la en la política, en la construcció, en la noblesa. “Perquè això no és un montón, senyor Maura (O senyor Rajoy, o senyor Pedro Sánchez, o senyora Rosa Díez o qui sigui), amb la companyia, això és un alçament….”.
