El vespre del 10 de setembre, al Fossar, sovint hi veiem cares que fa molts anys que retrobem en aquell mateix escenari des de fa molts anys. Darrerament els distingim per una brillantor especial als ulls. Després d’anys i panys de ser pocs, gairebé marginals, i després de molts anys de defensar l’opció independentista quan era considerada gairebé una boutade, ara tenen un punt d’emoció.
Es tracta d’una emoció legítima perquè en certa manera els dóna la raó, però és també una emoció del tot sentimental perquè són feliços: aquell repte polític que semblava un somni s’ha anat fent realitat fins al punt que sembla que el tenim a tocar.
Tinc un respecte immens per totes aquestes persones, perquè han demostrat una determinació i una capacitat de prospectiva digna de ser reconeguda. Però els en tinc, sobretot, perquè van plorar poc i no es van queixar gens.
Perquè més enllà dels quatre càrrecs públics que a cada moment va tenir Esquerra, era del tot impossible durant els anys vuitanta i noranta del segle passat escoltar la veu –ni a mitjans públics ni a privats- de persones vinculades als moviments independentistes. No només de formacions polítiques extraparlamentàries, sinó ni tan sols d’organitzacions cíviques sorgides de la societat civil organitzada partidàries de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Fora de quatre mitjans i ràdios alternatives, l’independentisme era un moviment clarament invisibilitzat en l’opinió publicada i amplificada a Catalunya.
Avui, la centralitat a la política catalana aplega, precisament, aquelles formacions i organitzacions que defensen la necessitat d’estructures pròpies d’estat per a Catalunya. Aquesta evolució ha significat que els defensors de la Catalunya autonòmica esdevinguin minoria. És un fet que els costa molt d’entendre i d’assumir, però val la pena recordar que el fet de ser minoria no ha comportat la seva minorització: les seves accions són informades i amplificades sovint més enllà del que la deontologia periodística faria recomanable; els seus postulats tenen defensors als mitjans públics i privats de Catalunya; i tenen un paper sobredimensionat a la premsa, la ràdio i les televisions espanyoles. Ras i curt: no només no pateixen cap mena d’ignorància i d’invisibilització, sinó que vivim la paradoxa d’observar com el moviment independentista ha assumit com a propi la defensa del dret a votar en contra del procés d’independència.
Paga la pena recordar-ho perquè comença a cansar aquest mantra del pensament únic que només és possible bastir des de la política ficció, inventant una conxorxa de les forces polítiques i moviments socials partidaris del dret a decidir.
Amigues i amics unionistes, tinc la sensació que sou minoria, però no n’estic del tot segur i per això em sembla que la millor solució és votar. I no tergiverseu les coses: potser sou pocs, però no pas maltractats. Perquè quan diem que volem fer les coses ben fetes també parlem d’això.
