Si faltava res per demostrar que l’Estat espanyol actua merament a la defensiva enfront del procés català cap a la independència, l’afer “Victus” en seria una prova més que definitiva. Sota el pretext que un llibre, escrit en espanyol, dóna una visió esbiaixada de la construcció del seu Estat contemporani, tot un membre de la Unió Europea gosa prohibir als seus serveis culturals exteriors que en permetin la presentació a Utrecht. Amb fets com aquest, i tants d’altres que s’escalonen al llarg dels últims temps, Espanya se’ns mostra com un país en permanent estat de setge, o sigui, presa de deliris persecutoris: com bé diu la llengua castellana, “los dedos se le antojan huéspedes”. Aquesta posició, que implica una interpretació paranoica de la realitat, significa que tenim per a estona, si hem d’esperar una reconducció d’aquesta posició, mig melancòlica, mig furibunda, als paràmetres d’una sortida racional del conflicte: així s’expliquen els consells al govern de Madrid perquè apliqui mesures d’estat d’excepció al govern de la Generalitat si continua entestat a promoure que els seus ciutadans votin en la consulta del 9-N.
Al costat de l’esmentada posició, que, òbviament, representa un estalvi d’energia dins el refugi en la malaltia que l’Estat espanyol ha triat per no haver de resoldre en termes civilitzats el seu conflicte amb Catalunya, n’hi ha una altra: la del guardià de les portes de la llei. És ben conegut l’apòleg de Kafka, anomenat “Davant la llei” (Narracions completes, volum I, Quaderns Crema, 1982), on un pagès demana l’admissió dins la llei al guardià del seu portal. El guardià n’hi denega, i el pagès s’hi està tota la vida esperant que el dur antagonista, al qual amanyaga i dóna conversa i prega, amb un intent desesperat de mereixe’n la gràcia, el deixi entrar. Passen els anys i, ja a les portes de la mort, el pagès pregunta al guardià com és que, si tothom aspira a la llei, ningú més li ha demanat de ser-hi admès. I el guardià li contesta que ningú més no podia obtenir-hi l’admissió perquè aquella entrada li era destinada només a ell, al pobre pagès, i que ara ja no hi ha res a pelar, mentre li clava la porta als morros. Aquesta segona posició de l’Estat espanyol, que no fa ombra a la primera, sinó que n’és un auxiliar preciós, té com a finalitat mantenir-nos passivament subordinats a l’abstracció anomenada “llei”, reclosa en cambres llunyanes i custodiades per guardians encara més amenaçadors que el del portal.
No cal dir que, pel que fa a nosaltres, no tenim vocació d’assaltants, sinó de constructors de noves realitats. I ja fa temps que hem perdut la por a les amenaces de tots els guardians que ens han volgut fer creure que el nostre destí era anar a morir davant el portal de la seva llei.
