A vegades en la dialèctica política apareix alguna cosa més que un simple creuament de declaracions. Alguns cops s’hi deixa entreveure una consistència més fonda, més visceral. Una mica furiosa. I tremendament personal. Això supurava ahir mateix cadascuna de les paraules que va dedicar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría –per cert, primera autoritat de l’Estat en absència del rei i del president del govern- al president de la Generalitat. S’ha de dir que Sáenz de Santamaría, malgrat el seu aspecte d’estudiant aplicada, ja ha demostrat en moltes ocasions la seva duresa en el combat dialèctic. Mentre el president Rajoy no pot evitar que la tensió li mobilitzi tots els muscles de la cara, la vicepresidenta demostra un aplom de titani. No és només un posat. El poder que ha acumulat aquesta dona demostra que no s’arronsa amb facilitat –començant pel CNI, que es va apropiar tan bon punt va entrar al govern i abans que els ministres afectats poguessin dir aquesta boca és meva.
Doncs bé, ahir Sáenz de Santamaría va dedicar especial atenció a respondre al president català. Breu però implacable i amb precisió quirúrgica. D’entrada, va mirar de no referir-se a Artur Mas com a president sinó com a senyor. Tot seguit, l’avís que tan bon punt firmi la convocatòria es posarà en marxa la maquinària de l’Estat –”perquè aquest és un assumpte d’Estat”- i ho farà per defensar “la democràcia dels espanyols”. Tot plegat s’executarà amb “agilitat i celeritat” després de constatar que “per a ell” –és a dir, el president- el temps “és molt flexible…”. Santamaría aconsegueix que cada paraula retroni com una càrrega de profunditat.
Mentre la vicepresidenta semblava entonar la cavalcada de les Valquíries per Madrid, Artur Mas des de la Fira de Lleida reprenia la seva recepta més pròpia del timbaler del Bruc. El president va dibuixar el pols amb l’Estat com l’enfrontament entre David i Goliat i va repetir la seva recepta: força, determinació, valentia, constància, habilitat, astúcia –aquesta astúcia que a alguns tan molesta-.
Dissabte, tan bon punt es firmi el decret de convocatòria es posarà en marxa tot l’aparell de l’Estat –parin l’orella al terra perquè això pot ser memorable-, però a Catalunya es posarà en marxa, segons sembla, una campanya institucional per explicar la consulta. David plantarà cara a la vicepresidenta… Una campanya davant l’aparell de tot un Estat –tot esperant que el TC actuï tal i com dicta el guió, evidentment-. Què farà Sáenz de Santamaría? Si això fos així, enviarà una brigada del CNI a despenjar banderoles i desenganxar cartells? Aturarà el ple del Parlament de la setmana vinent? La guerra de nervis que hem vist aquesta setmana sembla a punt de transformar-se en una guerra sense quarter. I amb molts fronts. Mentre Europa, encara admirada –i esglaiada- de la consulta d’Escòcia, observa amb atenció…
